Dues coses: el doble i la influència. No sabem (o, com a mínim, jo no sé) si hem de sentir pietat o ràbia pel pobre o el cabró de Dorian Gray perquè Dorian Gray no és un sinó dos, representa la doble vida, lligada a l'ideal estètic del que Wilde sembla que mig renega. I dic sembla perquè la doble vida de Dorian (finals tràgics apart) no ens permet treure conclusions clares sobre la veritat de Wilde, si és que la veritat no és una cosa líquida i escumosa i impossible d'agafar. Viure la vida exclusivament pels sentits o deixar-se endur per la sensatesa? La vida de Dorian és el retrat d'una corrupció o el retrat simple del modus vivendi humà? Rousseau tenia raó o no tenia raó?
El protagonista de l'única novel·la de Wilde personifica la unió de la classe baixa (la única capaç de cometre crims, com diu Lord Henry) i la bourgeoisie de l'època victoriana en una massa homogènia i inevitablement contradictòria. En el seu punt àlgid, l'home és capaç d'anar a un sopar de societé (perquè quan volem parlar de coses de rics hipòcrites i estirats parlem en francès?) a ca la Lady Narborough 24h després d'haver-se carregat un dels seus millors amics. Dorian Gray disfruta com un garrí deixant-se emportar per una vida dura de drogues i sexe, però tampoc deixa de ser el bon bourgeois que es preocupa per la seva imatge al mirall de la societat. En algun moment delirant m'ha semblat que l'art estètic de què parla Wilde és el mateix Dorian, el rei de les formes, la veritat de la bellesa, el faust anglès, la cara immaculada d'ànima horrible que acabarà morint per excés de formes i falta de xixa consistent.
I la influència, també. La influència que Lord Henry, el burgès de llengua llarga i caca a les calces exerceix sobre Dorian i el petit pedal de fre de Basil. I no només això, també hi ha aquell llibre francès que Lord Henry regala a Dorian, un llibre que podria ser de Sade o de Joris-Karl Huysmans. L'afluència d'influències difumina les responsabilitats i pot entendre's com un intent de diluir la perspectiva de l'autor, cosa que d'altra banda va culminar en un fracàs total i riotes angleses i anys de presó. D'altra banda, aquell llibre francès, salvant la moralina final i la nacionalitat del llibre, també podria representar la influència del mateix El retrat de Dorian Gray sobre nosaltres, lectors dèbils i influenciables i fràgils i susceptibles, receptors constants de caramels desconeguts de gent desconeguda, possibles futurs Grays. Oju.