Vivim en una època en què els homes tracten l'art com si estigués destinat a ser una forma d'autobiografia. Hem perdut el sentit abstracte de la bellesa. Un dia mostraré al món el que és, i per aquesta raó el món no veurà mai el retrat de Dorian Gray.
A El retrat de Dorian Gray, la teoria de usa-la-musa apareix en tota la seva magnificència. Tant Lord Henry Wotton com Basil Hallward es fan un Dorian Gray a la seva mida. Vull dir que, en realitat, Dorian Gray és totalment igual: és un simple "motiu artístic". Basil Hallward l'utilitza per pintar el millor retrat de la seva carrera artística, retrat que vol evitar exposar perquè, diu, hi ha exposat massa d'ell mateix. La pintura reflecteix la imatge d'un Dorian immaculat i virginal, però Basil sap que entre les capes de pintura hi ha un retrat d'ell mateix, un retrat que parla de la seva idolatria artística pel jovenet, de la inspiració com a procés artístic. La condició motlle de Dorian Gray, doncs, és prou evident.
La metamorfosi que Lord Henry exerceix sobre Dorian Gray va per una altra banda. Mentre que Basil Hallward s'exposa a si mateix, l'opció del noble és més semblant a la que l'Evelin de La forma de les coses (l'obra de teatre de Neil LaBute que Julio Manrique va dirigir al Lliure) fa amb Adam: agafar un producte i modificar-lo. Adam, maldestre i lleig, s'assembla a Dorian Gray per la seva condició de motlle, d'objecte alterable. De la mateixa manera que l'Evelin converteix Adam en un guaión, Lord Henry instrueix Dorian Gray en l'art de la bellesa i la corrupció i li "fa entendre" que aquesta vida diàfana que porta s'esvairà quan li surtin les primeres arrugues de la cara. La influència, en aquest cas, té un caràcter més "material", és més tangible: Lord Henry, garrí satisfet, observa com el jovenet es converteix en assassí, corrupte i vividor general i despreocupat. Lord Henry, però, no es veu modificat per la vida de Dorian Gray: ell és l'espectador i la seva arma és unidireccional.
De tots tres, doncs, el que pateix una crisi de personalitat més aguda és Dorian Gray, el motlle inconfusible, l'individu capaç de crear art i ser art alhora. Basil Hallward, d'altra banda, rep la influència de Dorian Gray unidireccionalment (el jovenet es queda tan ample), però sap canalitzar-la i crear un quadre influenciador que esdevindrà l'emblema de la corrupció del noi i que, efectivament, acabarà matant-lo. Tot i això, el personatge més exageradament frívol i manipulador, Lord Henry Wotton, és el que si no riu, com a mínim viu millor. Perquè els altres dos acaben ben morts. Fi.
La metamorfosi que Lord Henry exerceix sobre Dorian Gray va per una altra banda. Mentre que Basil Hallward s'exposa a si mateix, l'opció del noble és més semblant a la que l'Evelin de La forma de les coses (l'obra de teatre de Neil LaBute que Julio Manrique va dirigir al Lliure) fa amb Adam: agafar un producte i modificar-lo. Adam, maldestre i lleig, s'assembla a Dorian Gray per la seva condició de motlle, d'objecte alterable. De la mateixa manera que l'Evelin converteix Adam en un guaión, Lord Henry instrueix Dorian Gray en l'art de la bellesa i la corrupció i li "fa entendre" que aquesta vida diàfana que porta s'esvairà quan li surtin les primeres arrugues de la cara. La influència, en aquest cas, té un caràcter més "material", és més tangible: Lord Henry, garrí satisfet, observa com el jovenet es converteix en assassí, corrupte i vividor general i despreocupat. Lord Henry, però, no es veu modificat per la vida de Dorian Gray: ell és l'espectador i la seva arma és unidireccional.
De tots tres, doncs, el que pateix una crisi de personalitat més aguda és Dorian Gray, el motlle inconfusible, l'individu capaç de crear art i ser art alhora. Basil Hallward, d'altra banda, rep la influència de Dorian Gray unidireccionalment (el jovenet es queda tan ample), però sap canalitzar-la i crear un quadre influenciador que esdevindrà l'emblema de la corrupció del noi i que, efectivament, acabarà matant-lo. Tot i això, el personatge més exageradament frívol i manipulador, Lord Henry Wotton, és el que si no riu, com a mínim viu millor. Perquè els altres dos acaben ben morts. Fi.