A aquells que ens agrada parlar de política i que seguim de tant en tant els programes d'actualitat sabem que a l'hora d'opinar és més important sonar convincent que no pas tindre coneixements sobre el tema que es tracta.
És com aquells que pretenen fer literatura: tu inclou un parell de paraules de cinc o sis síl·labes, alguna ben estranya que hages trobat al diccionari encara que no tinga relació amb el tema i un bon grapat de pronoms febles (fins que la lectura esdevinga impossible) i el teu text passarà a ser considerat una 'joia dels temps que ens ha tocat viure'.
Un exemple paradigmàtic del fet que és possible opinar sense saber el trobem a les revoltes que estos dies sacsegen Tunísia i que han acabat amb la caiguda de l'antic govern, perquè fins fa una setmana este país nord-africà només eixia a les pàgines de publicitat de les agències de viatges que promocionaven les seues platges amb l'eslògan 'Túnez, tierra de serenidad' (sic) i en canvi ara sembla que tothom i totdon té una opinió formada al respecte.
El problema és que fins i tot aquells que en saben com Javier Valenzuela, directiu d'El País i un vertader expert sobre el tema, declarava a RNE este dimecres que “cuando salieron las fotos de las manifestaciones de los días 13 y 14, había incluso compañeros que preguntaban '¿cómo es posible que haya estos chicos y estas chicas... vestidos tan modernos, tan occidentales... tan guapos?' porque había chavales y chavalas muy guapos en esas protestas (...) y eso son los prejuicios que tenemos que nos llevan a pensar que ellos son todos barbudos y que ellas llevan todas el hiyab. Y no, porque la gran mayoría de la juventud de estos países es muy, muy moderna y está muy, muy al loro”.
Així doncs, si els que en saben fan anàlisis d'este estil, què podem esperar per part d'aquells opinadors que amb prou feines podrien situar Tunísia a un mapa mut d'Àfrica?
L'únic ben cert, en definitiva, és que al remat i d'una forma o d'una altra la llibertat sempre s'obri camí.
