Matt no és un gos molt llest i quan passegem té per costum rotllar la corretja als arbres i a qualsevol peça de mobiliari urbà, perquè encara no ha entés que el fil no pot travessar un tronc o qualsevol altre objecte.
- Vols estar-te quiet, redéu. -vaig demanar mentre provava a deslligar-lo d'una paperera.
- ¡Hola! Qué galgo más bonito.
Vaig alçar la mirada i tenia davant meu un home de mitjana edat amb una galgueta de color canyella que també havia eixit a passejar.
La gossa, que mantenia un posat impertèrrit, ens mirava mentre Matt em deixava en evidència i feia força per deslligar-se. Una vegada alliberat de la paperera, es llançà a olorar el cul de la gossa, que féu un pas enrere i es protegí col·locant la cua entre les cames.
- Matt, per favor, comporta't.
L'amo de la gossa i jo vam iniciar una conversa supèrflua sobre els gossos, però mentre jo feia el possible per mantindre Matt al meu costat, la gosseta, elegant i aristocràtica, ens llançava mirades de displicència enfundada en un abric impermeable de xarol negre (!) i amb una bufanda de quadres al coll (!!). Li vaig passar la mà pel cap i tenia el pèl finíssim, com si estiguera folrada de vellut.
- Mi mujer la cepilla tres o cuatro veces al día -m'explicà el propietari, que mirava Matt amb una cella arquejada preocupat per si muntava la seua gossa.
- Yo también lo cepillo... muchas veces -vaig mentir descaradament.
I és que al costat de la gosseta xarolada, el meu Matt semblava un gos abandonat i salvatge, allò que es diria amb un llenguatge incorrecte políticament, el gos d'un gitano. Vaig estar temptat de compartir este pensament amb ell, però se'm va avançar:
- Sé què estàs pensant, i si jo sóc el gos d'un gitano, tu seràs el gitano, així que fes-t'ho mirar.
Davant esta mostra d'insubordinació només podia fer una cosa:
- Quan arribem a casa vas a la dutxa de cap. I esta volta pense posar-te suavitzant.
