vi dolç i bona vianda

Quan ja, doncs, van estar de la feina, i que l'àpat serviren,

banquetejaren, i el cor se'ls complí de vianda igualada.
Quan ja tingueren fora el desig de veguda i de menja,
feren esment del llit i del son reberen la gràcia.

Hi ha una tradició odissenca que no s'hauria d'haver perdut mai: el gust per la menja. Això d'arribar a un lloc i que abans de preguntar-te si véns a donar flors o a disparar trets et portin un Banquet (ergo vi dolç i bona vianda, certificat dels Déus) em sembla tot un luxe. Més concretament, un luxe per uns i una estupidesa pels altres: perquè matar la cabra més bonica i ben alimentada que tens per algú que no saps si ve a tallar-te el cap?

Els àpats de L'Odissea, a més, no són àpats d'aquells d'horari de feina, allò de 14h a 15h i malament i amb presses. A l'illa d'Eea, on habita Circe, Ulisses i els seus homes (els que queden, s'entén) passen ni més ni menys que un any dedicant-se exclusiva i meravellosament a dos dels plaers més estimats d'aquest planeta: menjar i dormir. En aquestes condicions, qualsevol enyora Penèlope. De fet, segurament Ulisses acaba menjant tanta carn com carn dels seus amics va morint durant el viatge. Fet i fet, és una solució igualitària: tant em dones, tant em quedo.

A propòsit de tot això, en conec dos que es cabrejarien: Plató i els vegetarians. El primer per aquella relació amor-odi que tenia amb els poetes: jo crec que se'ls estimava, però la certesa racional de l'inutilitat de la mímesi, còpia de còpia, li destrossava qualsevol possibilitat de simpatia. L'exagerada mania que el filòsof tenia a Homer, d'altra banda, el va portar a afirmar que l'excés gastronòmic de L'Odissea podia incitar ni més ni menys que a la gula, de la mateixa manera que el macabrisme de les guerres i la matança apocalíptica final incitaven a la violència. Aparteu els nens dels videojocs!, que dirien avui dia. I és que Plató odiava allò del romanticisme madamebovaryà, l'absurda identificació amb un poeta que no era més que un motlle a través del qual els Déus pagans enviaven missatges de moralitat qüestionable als mortals. El col·lectiu de vegetarians, d'altra banda, podrien considerar-ho injuriós perquè la fruita i la verdura i les herbetes, al clàssic grec, brillen per la seva absència. Tot i això, la veritat és que jo no noto que la falta de vegetals empitjori la salut de cap dels personatges; ben al contrari. L'únic que no puc entendre és com lluiten sense haver fet la digestió.

Personalment, la combinació de l'odissea gastronòmica i la traducció de Carles Riba em semblen un banquet força apetitós. D'altra banda, tots sabem que L'Odissea abunda en estratègies bèl·liques, caps tallats, monstres d'un sol ull i horrors de diversa volada. Però és clar, això és com tot: s'ha de saber triar.