S'ha dit per aquí i per allà que Goethe va ser el primer a formular el concepte de Weltliteratur, literatura universal. Tot i això, la documentació més aviat brilla per la seva escassetat. El concepte el trobem en dos paràgrafs de les Converses amb Goethe d'Eckermann (publicades per l'editorial Columna l'any 2005 i pel Vallcorba castellà fa un parell d'anys), en què el creador de Werther afirma:
“Veig més clar cada dia que la poesia és un llegat comú a tots els homes, que apareix pertot arreu i en qualsevol temps representada per centenars i centenars d’homes. Hi ha gent que ho fa una mica millor que els altres i uns aconsegueixen més fama que els altres, això és tot. El senyor Matthisson no ha de creure que és ell, qui ha arribat més amunt que els altres, ni ho he de pensar jo; sinó que tots hem de pensar que el do poètic és una cosa rara i que ningú no ha de creure’s que posseeix més mèrits que els altres pel fet d’haver escrit una bona poesia. Si nosaltres els alemanys no fóssim capaços de mirar més enllà del petit cercle del nostre clos, cauríem fàcilment en aquesta fosca pedanteria. A mi m’agrada de veure el que passa a les altres nacions, i aconsellaria a tothom que fes el mateix.
“Veig més clar cada dia que la poesia és un llegat comú a tots els homes, que apareix pertot arreu i en qualsevol temps representada per centenars i centenars d’homes. Hi ha gent que ho fa una mica millor que els altres i uns aconsegueixen més fama que els altres, això és tot. El senyor Matthisson no ha de creure que és ell, qui ha arribat més amunt que els altres, ni ho he de pensar jo; sinó que tots hem de pensar que el do poètic és una cosa rara i que ningú no ha de creure’s que posseeix més mèrits que els altres pel fet d’haver escrit una bona poesia. Si nosaltres els alemanys no fóssim capaços de mirar més enllà del petit cercle del nostre clos, cauríem fàcilment en aquesta fosca pedanteria. A mi m’agrada de veure el que passa a les altres nacions, i aconsellaria a tothom que fes el mateix.
El concepte de literatura nacional ja no té gaire sentit; ha començat l’època de la literatura universal i tots hem d’esforçar-nos per col·laborar al desplegament d’aquesta literatura universal. Però en la nostra valoració d’allò estranger, no hem de convertir res del que ens és estrany en motiu exclusiu de la nostra admiració i fer-ne un model únic. No hem de pensar que aquest model hagi de ser la literatura xinesa, o la sèrbia, o Calderón, o els Nibelungs; si de cas, si sentim la necessitat de posseir un model imitable, hem de tombar la mirada cap als grecs de l’antigor, en les obres dels quals trobarem sempre l’ideal de la bellesa humana. Tota la resta, l’hem de considerar solament des del punt de vista històric, i no n’hem d’agafar res més que allò que ens sembli de veritable qualitat.”
Fins aquí tot bé. En principi, Goethe formula l'idea d'una literatura universal feta de totes aquelles obres literàries de pobles diversos que han assolit la categoria d'universals per si mateixes, sense cap influència externa. Es tracta d'obres que tractes de qüestions inherents a l'espècie humana, els tòpics, vaja, l'amor, la mort, etcètera, qüestions que poden interessar a un auditor de qualsevol nivell en l'espai-temps. Això té bastant a veure amb la revalorització que va tenir la literatura folklòrica alemanya durant els anys 20 del segle XIX i la traducció a l'alemany d'obres "exòtiques" (del llegat hebreu o de pobles de l'Extrem Orient) i autors com Herder o Schiller també hi participen, de manera que Goethe no és original a l'hora de valorar la literatura popular en tant que llegat dels pobles.
Al segon paràgraf, Goethe anima la gent a interessar-se per la literatura universal des de dintre (a nivell nacional) i remarca que, si cal un model únic, aquest model ha de ser el dels clàssics grecs. Bàsicament, es tracta d'un model basat en el cànon occidental que porta a una de les preguntes fatídies que Goethe ha rebut impassiblement des de la tomba: literatura universal o literatura europea? En aquest sentit, crec que tampoc cal ser cruel i titllar Goethe d'eurocentrista recalcitrant. Goethe ja s'havia interessat per les literatures exòtiques, havia fet traduccions del persa i havia estudiat les formes primitives de la literatura hebrea, vull dir que ell hi deuria posar voluntat, però la dificultat d'abastar TOTA una literatura mundial (ni que sigui pel problema de la dimensió espai-temps) deuria portar-lo a centrar-se en l'Occident. Jordi Llovet, molt encertadament, ho defineix com "una actitud teòricament reprobable però possiblement inevitable" i afirma que el grau d'impermeabilitat entre cultures europees i no europees depenia (tant llavors com avui) de factors externs a la literatura en si.
Però anem a la part més silenciada de la Weltliteratur de Goethe. A part d'aquestes proclamacions felices sobre el hippisme literari universal, Goethe creia que, en tot això, la seva nació alemanya hi tenia un paper bàsic. En l'esbós d'un treball sobre La cançó popular sèrbia (eurocentrista?, va-home-va), l'alemany recomana:
“Faig una crida a tots els estrangers: que aprenguin la llengua alemanya; no tan sols en profit de la nostra literatura, sinó pel fet que al llengua alemanya serà capaç cada cop més de convertir-se en la mitjancera que donarà unitat a totes les literatures. És una cosa que podem aconsellar-los [als serbis] sense cap mena de dubte. No hem d’envejar a la llengua francesa que s’hagi generatlizat tant en la conversació i en la vida diplomàtica; en el sentit que ja he esmentat, és l’alemany la llengua que s’ha d’arribar a imposar com a llengua universal”
Imperialisme? Dominant? Autoritari? Bipolarisme? Calma. És clar, la simple voluntat goethiana de convertir l'alemany en llengua universal de cultura rebaixa qualsevol altra llengua (zero igualtat) i contradiu l'opinió del mateix Goethe que totes les nacions poden atènyer el caràcter d'universalitat per si soles. Cal, però, que ens fixem en la situació de l'Alemanya del primer quart del segle XIX: després de la desfeta del Sacre Imperi Romà Germànic i la broma de mal gust de la Confederació del Rin (1806-1813), la Confederació Alemanya (bàsicament, una amanida feta de 39 petits principats i territoris sobirans) aguantava com podia l'amenaça palpablíssima de l'imperialisme francès. Vull dir que es pot dir que políticament, a principis del XIX Alemanya no era res ni ningú, era pura heterogeneïtat territorial, unificació (quasi) zero. Així doncs, l'alemany-llengua-universal de Goethe, com diu Jordi Llovet, s'ha d'entendre com una reacció lletrada a l'imperialisme francès, un contrafort simbòlic i poètic contra l'atac de França. Dit així, cal dir que sona molt bé.
A part d'això, una de les idees més importants que la Weltliteratur goethiana porta implícia és la idea abstracta i general d'humanitat. Totes les idees que s'han formulat al voltant de la literatura universal parteixen de la hipòtesi idealista que hi ha un ésser humà "universal" i una literatura que el defineix. L'homo universalis, en definitiva. L'essència de l'home en un bloc unificat d'heterogeneïtat literària. Sigui com sigui, sembla que el Llibre Universal encara no s'ha publicat.