Ahir a primera hora de la vesprada van picar la porta del despatx i en obrir em vaig trobar amb una dona que passava dels quaranta anys, grossa i lleugerament excitada.
- No està ton pare?
- Està al centre de salut, que hui està de guàrdia. I esta no és la seua consulta; és el meu despatx.
- Quina llàstima... És que necessite que em faça una coseta sense importància, saps?... Tu no pots ajudar-me?
Vaig alçar una cella i vaig assenyalar el rètol del despatx:
- Mon pare és el metge; jo només sóc advocat.
- Però és que necessite... necessite... orfidal..., i en la farmàcia no me'n donen si no porte una recepta -insistí mentre, sense provar a dissimular, llançava mirades a l'interior del despatx com si buscara no sé ben bé què.
Vaig alçar l'altra cella:
- Lògic, senyora. Però és que l'orfidal és un ansiolític, i això no és una “coseta sense importància”.
La dona cada volta estava més nerviosa:
- I tu no pots fer-me la recepta?
Ja no em quedaven celles per alçar:
- Senyora, que el metge és mon pare. Els advocats no podem fer receptes.
- Però això, fill, en la farmàcia no ho saben. Atén, fem una cosa: te deixe la targeta SIP i tu m'escrius 'orfidal' en un paperet, vale?
I jure que, per un moment, vaig estar temptat de fer-ho.