Que els personatges d'El rei Lear de Shakespeare no senten (en general; salvem els honestos) un gran amor els uns pels altres, la majoria ja ho sabem. La hipocresia i l'interès puríssimament material de Regan i Goneril, un rei honest però amb més geni que caràcter, fills bastards envejosos de fills legítims i tota aquesta mena de còctel de mala llet general m'ha portat a fer una llista de les blasfèmies més remarcables i notables d'aquest gran clàssic shakespearià. No sé si el mèrit és tant de Shakespeare com del seu traductor, Joan Sellent; en tot cas, la llista és de menys a més.
- Canalla! Descregut!
- Oh, canalla sense ànima i empedreït!
- Oh, canalla sense ànima i empedreït!
- Bastard desheretat!
- A tu et va fer un sastre.
- Guineu desagraïda!
- Ocell de presa repugnant!
- Home amb fetge de llet!
- Ésser desfigurat!
- Mala pesta podreixi el teu somriure epilèptic!
- Si jo et trobés, tros d'ànec, a la plana de Sarum, et tornaria cloquejant a Camelot.
- Un malparit, un pocapoena que es menja el que han deixat els altres; un canalla abjecte, orgullós, frívol, servil, de tres mudes, cent lliures, brutícia i mitges d'estam; un fill de puta escagassat i busca-plets, un insolent merdós, llagoter i primmirat; un miserable d'un trist bagul, tan llepaculs que embruta la reputació dels criats i no és res més que una barreja de bandarra, captaire, covard, alcavot i fill i hereu d'una gossa petanera, i que jo estomacaré fins que gemegui clamorosament si s'atreveix a negar una sola síl·laba d'aquesta llista.