Va de parelles temàtiques, felices i arbitràries, parelles que sí quan llegeixes A en X i penses en A' en Y. Avui: Tolstoi i Cortázar. El cas és que, llegint les desventures de la no-tant-jove Anna Karènina, he trobat un símil temàtic que m'ha traslladat directament al parlar argentí i a aquella delícia parisenca que és la Rayuela de Cortázar. La diferència generacional ja és evident: quan Tolstoi morí en aquella estació de ferrocarril el 1910, a Cortázar encara li faltaven quatre anys per néixer; i, de fet, Rayuela i la senyora Karènina es porten gairebé un segle de diferència. Però tots sabem que els grans temes sempre seran els grans temes, que la literatura -com diu Ian McEwan, tot i que tots ho sabiem- és un cercle, que els temes dels clàssics grecs es troben entre les novetats editorials del proper Sant Jordi, etcètera.
Una de les coincidències temàtiques entre Tolstoi i Cortázar és una visió determinada de la dona: Levin i Kitty, Oliveira i la Maga. La visió de la dona com l'ésser terrenal enfront del caràcter intel·lectual i irremeiablement inútil de l'home; la dona com un individu amb la capacitat de comprendre de manera innata allò que l'home busca i busca i busca teòricament, un home-pensador que, de tant reflexionar sobre la realitat, no aconsegueix arribar-hi. La dona-cronopio, podriem dir. És a dir que ens trobem davant d'una dona d'una senzillesa masculinament envejada, tot i que la visió de superioritat de l'home hi és (l'home com a teòric, com a intel·lectual, l'home de pensament: una esfera inaccessible al món femení) però no de manera tant evident, perquè ni Levin ni Oliveira saben com arribar on elles arriben sense voler-hi, sense saber-ho, inconscientment. En tot cas, el judici moral fa mandra: us deixo els dos fragments que ho expressen més clarament.
Cortázar, el 1963, deia:
Hay ríos metafísicos, ella los nada como esa golondrina está nadando en el aire, girando alucinada en torno al campanario, dejándose caer para levantarse mejor con el impulso. Yo describo y defino y deseo esos ríos, ella los nada. Yo los busco, los encuentro, los miro desde el puente, ella los nada. Y no lo sabe, igualita a la golondrina. No necesita saber como yo, puede vivir en el desorden sin que ninguna conciencia de orden la retenga. Ese desorden que es su orden misterioso, esa bohemia del cuerpo y el alma que le abre de par en par las verdaderas puertas. Su vida no es desorden más que para mí, enterrado en prejuicios que desprecio y respeto al mismo tiempo. Yo, condenado a ser absuelto irremediablemente por la Mada que me juzga sin saberlo. Ah, dejame entrar, dejame ver algún día como ven tus ojos.
Tolstoi, entre 1875 i 1877, amb la seva característica calma eterna literària, ja deia:
Levin pensava en la sentència evangèlica ["Ha descobert als curts de coneixement i als infants allò que ha amagat als savis"] no pas perquè es considerés un savi. No s'hi considerava, però no podia deixar de saber que era més intel·ligent que la seva muller i Agàfia Mikhàilovna, i que, quan pensava en la mort, ho feia amb totes les forces de la seva ànima. Sabia també que moltes grans mentalitats, les idees de les quals sobre aquesta matèria havia llegit, no en sabien ni una centèsima part d'allò que en sabien la seva dona i Agàfia Mikhàilovna. Per diferents que fossin aquestes dues dones, Agàfia Mikhàilovna i Kitty, com l'anomenava el seu germà Nikolai i com ara era particularment agradable a Levin d'anomenar-la, en això s'assemblaven molt. Totes dues sabien indubtablement el que era la vida i el que era la mort i, tot i que no poguessin contestar a les preguntes que es formulava Levin i no tan solament les comprenguessin, no dubtaven de la importància d'aquest fenomen i no solament se l'explicaven d'una manera completament igual, sinó que compartien aquesta opinió amb milions de persones. La prova que sabien fermament el que era la mort consistia en això: que, sense dubtar ni un instant, sabien com calia comportar-se amb els moribunds i no els temien. Levin i d'altres, per bé que poguessin dir moltes coses sobre la mort, no ho sabien, i per això la temien i, decididament, no sabien què fer quan calia socòrrer un moribund. Si ara Levin hagués estat tot sol amb el seu germà Nikolai, se l'hauria mirat amb horror, i encara amb més horror hauria esperat la seva fi sense saber fer res per tal de retardar-la.