Accepto que aquest llibre és un clam idealista, però en el benentès que l'idealisme
no significa altra cosa que una elevació emfàtica de les idees.
no significa altra cosa que una elevació emfàtica de les idees.
Jordi Llovet és un feliç i conscient retrògrad convençut que aquesta suposada condició anacrònica seva no és sinó la condició d'un individu sensat i decent. Té raó. Tot i que algunes de les seves idees puguin considerar-se poc pràctiques, poc realistes, poc etcèteres, l'anacronisme és un factor tendre i necessari per fer de l'educació alguna cosa mínimament instructiva. Continuem. Home de lletres i erudit general, professor de la UB i traductor d'homes-hit com Rilke, Mann o Baudelaire en particular, Llovet ha aprofitat la prejubilació de la UB per escriure Adéu a la Universitat. L'eclipsi de les Humanitats, unes memòries de caire erudito-particular on explica els anys d'universitat (des que va començar “estudiant” a la UB, pels volts del 1968 i encara amb el règim franquista, ergo tot organitzacions sindicals i manifestacions i porres i ambient progre; fins al doctorat, els anys de docència i la prejubilació recent); es lamenta sobre l'estat deplorable de les actuals carreres de lletres, fruit, bàsicament, de la incursió d'aquella aberració anomenada Bolonya a l'universitat; i divaga sobre qüestions que interessen o haurien d'interessar mínimament als phoskitos que correm actualment per les facultats humanístiques.
El llibre pot considerar-se com una llista de tota la bibliografia suculenta i meravellosa que provoca doblegaments de pàgines, subratllats i una ampliació considerable de la llista de Grans Pendents: com diria Anna Pazos, en Llovet és un home-referència que confirma cada opinió amb una nota a peu de pàgina sobre tal o qual llibre o una cita il·lustrada, posa-hi Flaubert, Valéry o Petrarca. El llibre també pot considerar-se com les opinions d'un home que ha viscut la universitat des de dins i, conseqüentment, ha vist el canvi del pre-Bolonya al Bolonya actual i la situació interior de les Facultats de Lletres. D'altra banda, cal dir que el llibre també acumula anècdotes VIP que separen l'autor de l'àmbit de l'extrema pedanteria: trobades amb parentes kafkianes de Franz Kafka, conversió de Vila-Matas i Llovet en gentlemen anglesos per fugir d'un restaurant sense pagar, etcètera (ja he dit que eren VIP). En tot cas, considerar Adéu a la Universitat com unes simples memòries o les lliçons adoctrinadores d'un professor jubilat és totalment fora de lloc, així que miris com ho miris, la valoració és MOLT bona.
Això, no obstant, no treu que servidora afirmi l'existència de certes discrepàncies amb les idees de Jordi Llovet. És normal, sa i fins i tot generacional que, tot i simpatitzar amb moltes idees pel que fa a la "por" a les noves tecnologies (més per la introducció de els ordinadors a les aules de secundària que perquè la gent tingui blog –això és un blog, hola- tot i que això del món-apart-virtual també té un component gros de preocupació), tot i això, dic, és normal que no cregui que la suposada falta de disciplina de la joventut actual provingui del desmembrament de les estructures familiars i la decadència de l'Església. Bàsicament perquè servidora és la primera persona que té un respecte absolut i quasi religiós pels senyors que expliquen coses a les aules (per més que, sovint, els que expliquen coses a les aules no en tinguin pels seus alumnes) i posseeix una dignitat mínima que, tot i estar preocupada pel futur de la Humanitat, la porta a defensar la “generació perduda” de la que forma part.
Llovet aborda temes com la inutilitat de certes investigacions en l'àmbit de les Lletres, la banalització de l'educació universitària, que es fa palesa en cursos d'estiu que són d'autoajuda o màsters “espirituals” sense cap mena de sentit , la nostàlgia de l'intel·lectual i la seva separació de la “societat oficial” i la desaparició de una elit culta dominant i el mal (diu Llovet) que aquesta desaparició ha fet a la cultura europea. En tot cas, Llovet és conscientment anacrònic, però és que creu que “l'educació sempre ha consistit en una construcció artificial, en bona mesura ancrònica respecte els costums i els sabers de l'època”, de manera que no ens faria cap mal tornar als temps del domini del diàleg i la paraula, de la relació mestre-deixeble i totes aquestes històries boniques i tendres que nosaltres, generació perduda, ja no coneixerem.
En tot cas, cal matisar que Llovet no és tan apocalíptic com sembla: no parla de la mort de les Humanitats, com han insinuat Guayabero i Serrahima en certa il·lustració R.I.P., sinó d'un eclipsi. És a dir que Llovet té l'esperança que algun dia s'aixequi un Carlemany o un neoil·lustrat del segle XXI o XXII o XXIII i arregli tot això que ens passa amb l'ensenyament d'avui dia. És a dir que Llovet ve a dir que avui estem a Urgències però que el Sol tornarà a sortir algun dia, que és com dir que les humanitats són com les marmotes i avui dia, ves, hivernen.
P.D. Contra els malentesos: vull aclarar que el caràcter irònic del llenguatge d'aquest text és un defecte purament personal i inevitable que podria confondre's amb cert sentiment sarcàstic davant del llibre del senyor Llovet: no, no i no. El llibre de Llovet és altament recomanable per tot aquell que senti una mínima preocupació pel futur de l'educació i les lletres (i sí, "potser ens hauriem de preocupar") i que el caràcter suposadament anacrònic, i dic "suposadament" perquè el mateix Jordi Llovet ha dit que se'l pot considerar anacrònic, em sembla absolutament sensat i necessari perquè les noves generacions tinguin cara i ulls. Fi.