El segon cas que em tocà la passada guàrdia fou de violència de gènere, però dels de mentida. Davant l'absència d'un fiscal que no es dignà a fer acte de presència, em tocà fer d'acusació, ja que la meua clienta era la suposada víctima i vaig encetar l'interrogatori:
- Anem a vore, podria explicar-nos què passà ahir? -vaig preguntar amb desgana.
- Voràs -començà el relat l'acusat, un xic del poble que coneixia de vista- vaig arribar a casa d'estar tot el matí arreplegant quereguilles al camp i vaig posar els peus a remull en una safa amb aigua perquè tinc una ferida infectada, mentre ella acabava de fer el dinar.
- Continue, per favor. I faça el favor de centrar el discurs.
- Total, que ella sol beure quan està a casa, i eixe matí se l'havia passat bevent, i començà a insultar-me i a dir-me que era un guarro perquè la boca em fa olor, però és perquè tinc els queixals podrits... Mira!
I va obrir la boca per mostrar a la jutgessa el lamentable estat de la seua dentadura, fet que obligà tots els presents a deixar de respirar durant uns segons.
- Per favor... continue.
- Sí, clar... jo li vaig dir que em deixara en pau, però ella continuà insultant-me i em va dir que era subnormal... total, perquè mon pare i ma mare són cosins germans, com si això tinguera alguna cosa a vore...
- Redéu... I què més?
- En això, ella es posà tota loca i començà a trencar tot el que trobava al seu pas: els plats, les meues ulleres, totes les figuretes de porcellana que tenia per casa...
- I què feu vosté?
- Jo? Em vaig alçar i li vaig tirar l'aigua de la safa pel cap.
- Por favor... -es lamentà la seua advocada mentre feia una ganyota de fàstic.
- La safa on tenia els peus infectats a remull?
- És el primer que tenia a mà...
- No faré més preguntes, senyoria.
- Mejor así, letrado... ahora mismo tenemos más información de la necesaria.
La jutgessa va eixir de la sala a valorar la conveniència o no de dictar una ordre de protecció a favor de la víctima i em vaig quedar amb l'agressor i la seua advocada.
- Després d'esta història tan freak em sap greu haver d'acusar-te... però és que estic obligat.
- No patisques, home. Tu fes el que hages de fer...
- El que no entenc és que fas amb esta xica.. vull dir, són ganes de complicar-vos la vida, no?
- Ja ho sé...però és que som com “Romero i Julieta”, saps?
La cita de la suposada obra de Shakespeare em deixà mort.
- “Romero i Julieta”? Estàs de conya?
- Bé, o “Julieta i Romero”, com es diga...
Durant un segon vaig valorar la possibilitat de corregir el suposat agressor, però vaig descartar la idea:
- Sí, clar: “Julieta i Romero” està molt millor.