Aquesta ciutat sense pintoresc, sense vegetació i sense ànima,
acaba per semblar sedant, i finalment un s'hi adorm.
Es tracta d'Orà, la ciutat-façana on durant els anys 40 del segle XX es produeix La pesta de Camus: ciutat estèril, ciutat estàndard, Camus descriu Orà com una ciutat on els únics sentiments que poden haver-hi són significatius, notables o, fins i tot, rellevants. Esterilitat absoluta: ciutat banal. Un bon dia, a Orà apareixen unes quantes rates mortes, cosa que fa que Rieux, Tarrou, Cottard, Paneloux, Grand, Rambert i tots els personatges principals se'ns comencin a presentar. Les rates moren i moren, i un dia desapareixen deixant un regal: la pesta.
Senyors amb bubons i grans febres comencen a morir i, finalment, la ciutat ha de tancar les seves portes i deixar tots els individus, tant natius com viatgers o senyors-purament-de-pas, dins de les seves fronteres. Es tracta d'una qüestió de precaució que Camus descriu amb deteniment i que fa que els enamorats es separin, que els gats desapareixin, que els feliços siguin nostàlgics, que els nostàlgics prefereixin no pensar i que els sentiments es col·lectivitzin, desapareixent l'esfera de la intimitat personal i l'egoisme de l'amor. Tota una ciutat de vacances.
Senyors amb bubons i grans febres comencen a morir i, finalment, la ciutat ha de tancar les seves portes i deixar tots els individus, tant natius com viatgers o senyors-purament-de-pas, dins de les seves fronteres. Es tracta d'una qüestió de precaució que Camus descriu amb deteniment i que fa que els enamorats es separin, que els gats desapareixin, que els feliços siguin nostàlgics, que els nostàlgics prefereixin no pensar i que els sentiments es col·lectivitzin, desapareixent l'esfera de la intimitat personal i l'egoisme de l'amor. Tota una ciutat de vacances.
Qui podria ser el narrador dels relats estèrils fruit d'una pesta en una ciutat estèril? Ningú sinó un metge: Bernat Rieux. Efectivament, Camus aprofita la seva condició temporal de Doctor per convertir-se en el prototip de l'objectivitat científica, per disfressar la prosa en bata i aconseguir una esterilitat que frega i refrega i refrega el sarcasme. Efectivament, Rieux és dels pocs personatges de La pesta capaç d'analitzar amb lupa i objectivitat la pròpia banalitat, la de casa, la indiferència que acaba dominant Orà en una situació excepcional.
Camus parla sobre la capacitat i la necessitat de l'home d'oblidar, de fer focs artificials i grans festes i tapar la pena de fosses comunes de morts de pesta i separats inajuntables per defuncions a última hora i ajuntats inajuntables per assassinat de sentiments i pestes que marxen però deixen un rastre d'indiferència i insipidesa inesborrable. Casualment, és clar, cal destacar la data de publicació de La pesta a les mítiques edicions Gallimard: 1947, dos anys després del final de la II Guerra Mundial. El cas és que Orà és a Algèria però podria ser, tranquil·lament, una ciutat de Suïssa: el tòpic del país neutral i estèril per excel·lència, sense termes mitjos, sense lloc per la mort ni per l'originalitat:
Probablement em direu que això no és privatiu de la nostra ciutat i que en definitiva tots els nostres contemporanis són així. Sens dubte, res no és més natural, avui, que veure com la gent treballa del matí al vespre i es decideix de seguida a perdre en el joc, en el cafè, i en la xerrameca el temps que li queda per viure. Però hi ha ciutats i països on la gent té, de tant en tant, la sospita d'una altra cosa. En general, això no els fa canviar de vida. Tanmateix, hi ha hagut la sospita, i això sempre és un avantatge. Orà, en canvi, és en aparença una ciutat sense sospites, és a dir, una ciutat completament moderna. En conseqüència, no serà necessari de precisar quina és la manera usual d'estimar-se entre nosaltres. Els homes i les dones, obé es devoren ràpidament en allò que en diuen l'acte de l'amor, o né es comprometen en un llarg costum matrimonial. Entre aquests extrems no hi sol haver un terme mitjà. Tampoc això no és gaire original. A Orà, com a tot arreu, per falta de temps i de reflexió, la gent es veu obligada a estimar-se sense fer-ho.
Efectivament, Orà podria ser la ciutat on, mesos abans o després de la pesta, s'hagués produït La promesa de Friedrich Dürrenmatt. Tot i l'enorme distància que separa un hit com La pesta de la novel·la de Dürrenmatt, els personatges-façana d'aquest escriptor suís s'assimilen prodigiosament a la visió de la ciutat d'Orà de Camus.
A La promesa, el comissari Matthaï ha d'investigar la mort de la petita Gritli, adorable criatureta de faldilles vermelles. Matthaï, la personificació de la fredor, acaba sucumbint davant de l'absurd, la falta de respostes i de lògica. Expulsat de la investigació a causa d'un fals culpable que pretén solucionar-ho tot, Matthaï lloga una gasolinera, acull una dona i la seva filla i vesteix a la petita d'adorable criatura de faldilles vermelles, de Gritli II: un ham per trobar el vertader culpable. Total perquè al final l'assassí sigui un Albert en diminutiu, un tal Albertet, un noiet retrassadet que matava nenetes perquè li ho deia "una veu del cel". Sí: la lògica de l'absurd.
I quan Mathhaï s'assabenta del culpable, la resposta ja no serveix per res: pou d'indiferència, ulls al buit. I de la mateixa manera, quan les portes d'Orà tornen a obrir-se, la presumpció de normalitat és bàsicament això: presumptuosa. Ciutats insulses amb individus ordinaris, ciutats amb gasa, inútil aparença de normalitat, ferides suïsses o algerianes que arrelen sota la pell mentre els somriures es somriuren i els braços es tornen a abraçar. Bàsicament això: miracles i misèries de la vida moderna.
Camus parla sobre la capacitat i la necessitat de l'home d'oblidar, de fer focs artificials i grans festes i tapar la pena de fosses comunes de morts de pesta i separats inajuntables per defuncions a última hora i ajuntats inajuntables per assassinat de sentiments i pestes que marxen però deixen un rastre d'indiferència i insipidesa inesborrable. Casualment, és clar, cal destacar la data de publicació de La pesta a les mítiques edicions Gallimard: 1947, dos anys després del final de la II Guerra Mundial. El cas és que Orà és a Algèria però podria ser, tranquil·lament, una ciutat de Suïssa: el tòpic del país neutral i estèril per excel·lència, sense termes mitjos, sense lloc per la mort ni per l'originalitat:
Probablement em direu que això no és privatiu de la nostra ciutat i que en definitiva tots els nostres contemporanis són així. Sens dubte, res no és més natural, avui, que veure com la gent treballa del matí al vespre i es decideix de seguida a perdre en el joc, en el cafè, i en la xerrameca el temps que li queda per viure. Però hi ha ciutats i països on la gent té, de tant en tant, la sospita d'una altra cosa. En general, això no els fa canviar de vida. Tanmateix, hi ha hagut la sospita, i això sempre és un avantatge. Orà, en canvi, és en aparença una ciutat sense sospites, és a dir, una ciutat completament moderna. En conseqüència, no serà necessari de precisar quina és la manera usual d'estimar-se entre nosaltres. Els homes i les dones, obé es devoren ràpidament en allò que en diuen l'acte de l'amor, o né es comprometen en un llarg costum matrimonial. Entre aquests extrems no hi sol haver un terme mitjà. Tampoc això no és gaire original. A Orà, com a tot arreu, per falta de temps i de reflexió, la gent es veu obligada a estimar-se sense fer-ho.
Efectivament, Orà podria ser la ciutat on, mesos abans o després de la pesta, s'hagués produït La promesa de Friedrich Dürrenmatt. Tot i l'enorme distància que separa un hit com La pesta de la novel·la de Dürrenmatt, els personatges-façana d'aquest escriptor suís s'assimilen prodigiosament a la visió de la ciutat d'Orà de Camus.
A La promesa, el comissari Matthaï ha d'investigar la mort de la petita Gritli, adorable criatureta de faldilles vermelles. Matthaï, la personificació de la fredor, acaba sucumbint davant de l'absurd, la falta de respostes i de lògica. Expulsat de la investigació a causa d'un fals culpable que pretén solucionar-ho tot, Matthaï lloga una gasolinera, acull una dona i la seva filla i vesteix a la petita d'adorable criatura de faldilles vermelles, de Gritli II: un ham per trobar el vertader culpable. Total perquè al final l'assassí sigui un Albert en diminutiu, un tal Albertet, un noiet retrassadet que matava nenetes perquè li ho deia "una veu del cel". Sí: la lògica de l'absurd.
I quan Mathhaï s'assabenta del culpable, la resposta ja no serveix per res: pou d'indiferència, ulls al buit. I de la mateixa manera, quan les portes d'Orà tornen a obrir-se, la presumpció de normalitat és bàsicament això: presumptuosa. Ciutats insulses amb individus ordinaris, ciutats amb gasa, inútil aparença de normalitat, ferides suïsses o algerianes que arrelen sota la pell mentre els somriures es somriuren i els braços es tornen a abraçar. Bàsicament això: miracles i misèries de la vida moderna.