La setmana passada, a mig matí, mentre treballava en una demanda que he de presentar abans de marxar de vacances van picar la porta del despatx i, en obrir, aparegué una dona gran.
- Hola Martinet, com està la iaia?
- Bé... supose... -vaig contestar estranyat per la pregunta.
I tot seguit anuncià:
- Hui a ton pare el conviden a dinar, que m'ho ha dit un pardalet.
- Ah, sí? Molt bé...
- Sí, sí... el conviden a un arròs del senyoret, però per l'amor de déu, no li digues que t'ho he dit.
- No diré ni pruna.
- I ací dalt qui viu? -canvià de terç tot seguit.
- Jo, visc jo. És ma casa.
- I el teu germà on viu?
- El meu germà viu a València.
- Per què?
- No ho sé.
- I ja tens novia?
Vaig dubtar un segon:
- No, encara no en tinc.
- Això com és? Que quina edat tens?
- Trenta. En tinc trenta -vaig mentir.
- Ja te toca, eh?
I continuà:
- I ací al costat qui viu? Ton tio?
- Sí, mon tio.
- Però s'ha separat de la dona, veritat? -repreguntà abaixant el to de veu.
- Sí, està separat.
- I la dona on viu?
- Allà on vivien.
- Se quedà ella amb la casa, no?
- Efectivament...
- Me'n recorde que al sogre de ton tio li vaig comprar fa molt anys un rellotge gran, d'eixos de peu.
- Ah, molt bé.
- I digues, tens novia?
Juraria que feia només un minut que havia contestat eixa mateixa pregunta.
- No, no en tinc.
- Però ja tens trenta anys, veritat?
Redéu, com de capritxosa és la memòria.
- Sí, tinc trenta anys.
- Busca't una novia, que ja tens edat... -sentencià i afegí: Me'n vaig i no digues a ton pare que t'he dit jo que el convidaven a dinar.
- Tranquil·la, guardaré el secret.
I tant que ho faré, vaig pensar, perquè encara a dia de hui no sé qui és esta dona.