Bartleby + Barnabooth = Bartlebooth, que diuen i que respondria a l'equació Melville + Larbaud = Perec però a un nivell menys íntim i més ficcional. Efectivament, els bartles del món (exceptuant el de Larbaud: no sé qui és, potser és molt dolent) són éssers tendres i entranyables. Serà pel prefix? En tot cas, el pessimista de Bartleby és un home que ha marcat escola: tot i ser un dels éssers menys donats a la generositat de la capa de la Terra, Bartleby, escrivent de poques paraules, ha colpit a lectors sentimentaloides, escriptors erudits i gent del tot diversa.
El Bartleby particular de Perec, Bartlebooth, tira per una altra banda: es tracta d'un multimilionari que viu a la rue Simon-Crubellier (cada cop que penso en La vida instruccions d'ús em ve la imatge de la rue del percebe, molt poc elegant) i, bàsicament, decideix buscar un objectiu vital la finalitat del qual sigui l'acció del mateix. Buscar un sentit a la vida i després borrar-lo, vaja. Deixar constància i oblidar. Bartlebooth decideix aprendre a pintar aquarel·les i pintar cinc-cents (eren cinc-cents?) ports del món, enviar-los a la rue Simon-Crubellier perquè el veí Gaspard Winckler en faci un puzzle semi-impossible, al tornar reconstruir tots els puzzles en un termini de quinze dies per puzzle i reenviar-los al seu port d'origen perquè siguin destruits. Una obra d'art. Perec ho explica així:
Imaginemos un hombre cuya riqueza sólo se pueda comparar con su indiferencia por todo lo que la riqueza suele permitir de ordinario y cuyo deseo, mucho más orgulloso, estriba en querer abarcar, describir, agotar, no la totalidad del mundo -proyecto que se destruye con sólo enunciarse-, sino un fragmento constituido del mismo: frente a la inextricable incoherencia del mudno, se tratará entonces de llevar a cabo un programa en su totalidad, sin duda limitado, pero entero, intacto, irreductible.
Bartleby i Bartlebooth, de fet, no deixen de ser dues maneres extremes d'enfocar el sentit de la vida i la sensació d'absurd que de tant en tant, inoportunament, saluda els habitants d'aquest món desorganitzat on vivim. Però hi ha més bartles: no em puc creure que el Bartleboom de Baricco no sigui un altre fruit d'aquesta munió de somiadors o malsomiadors de l'univers literari: el símil amb Bartlebooth és exageradament evident. Efectivament, Bartleboom, un dels personatges d'Oceà Mar de Baricco (si, moderns i gent dura del món, Baricco és un pastel!), s'instal·la a la fonda Almayer amb un objectiu: localitzar el final del mar per descriure'l a la seva Enciclopèdia dels límits, aturar la corva de l'aigua que s'atura sobre la platja per fixar el límit del mar, la seva fi. Ho explica així:
Són estudis fatigosos, i difícils, no es pot negar, però és important comprendre. Descriure. L'última entrada que he escrit ha estat Postes de sol. Sabeu, és genial això que els dis s'acabin. És un sistema genial. Els dies i després les nits. I un altre cop els dies. Sembla que s'hagi de donar per descomptat, però és ple de geni.
Bartleboom busca el límit del mar i coneix Plasson, pintor que busca els ulls del mar. Bartlebooth destrueix tots els seus quadres-vida i coneix Valène, pintor que crea una gran tela amb tots els habitants de Simon-Crubellier. Bartleby s'estima més no tenir ningú. Això sí: Barcelona està ple d'adolescents que porten samarretes on posa I would prefer not to.