vida portàtil

Doncs a mi la Historia abreviada de la literatura portátil tampoc m'ha agradat tant i tant, què voleu que us digui. Crec que la cosa deriva d'una suma d'unes expectatives potser poc realistes i un resultat no del tot estimulant, en general i dins de la concepció elevada d'en Vila-Matas. M'explico. La mini-novel·la (conte? novel·la-assaig? hola, benvinguts al món modern) explica la història de la conspiració shandy o la societat secreta dels portàtils, fundada el 1924 i formada per artistes feliços que havien de complir tres requisits:

  • Funcionar com una "màquina soltera" o, directa i preferiblement, ser-la.
  • Obres d'art lleugeres i portàtils, que càpiguen tranquil·lament a un maletí.
  • Altres recomanacions: esperit innovador, sexualitat extrema, pocs grans propòsits, nomadisme, simpatia pels homes negres, insolència, tensió amb la figura del doble, lleugeresa vital, alt nivell de bogeria.
En definitiva, una absència total i absoluta de transcendència i retòrica. Segons els plans de Vila-Matas, alguns dels membres més destacats de la conspiració shandy (que va durar mentre no va ser descoberta públicament, és a dir, tres anys) van ser el dadaista Tristan Tzara, Marcel Duchamp i el seu maletí portàtil, García Lorca, Walter Benjamin, Georgia O'Keefe i F. Scott Fitzgerald, entre d'altres. Durant els seus tres anys de vida, els shandys van anar-se trobant d'amagatotis i en diverses ciutats del món; eren perseguits pels odradeks, els seus dobles.

El cas és que, a part dels diversos hits objectius, com serien el de la novel·la en forma d'assaig (amb el precedent de Tristram SHANDY, evidentment), la utilització de personatges reals per inventar-se una mentida de tamanys colossals i la creació de móns paral·lels i móns paral·lels de móns paral·lels, a part d'això, dic, la Historia abreviada de la literatura portátil també és un simple intent de Vila-Matas d'utilitzar la seva erudició per crear un món paral·lel, intent (personalment) un xic fallit degut a una prosa excessivament neutra i estoica o, potser, ei, a la falta d'erudició de servidora. Vull dir que sembla que el que s'ho ha passat millor amb tot això és el mateix senyor Enrique, que ha fet un gran divertimento mesclant maletes, dadaistes, flors i frases cèlebres d'artistes heroics. Els altres ens el mirem i riem... una mica. Un exemple d'aquest fet és quan Vila-Matas contextualitza una frase que Scott Fitzgerald va escriure a El gran Gatsby ("a mi m'havien convidat de veritat") en un moment en què Fitzgerald és descobert per la policia enmig d'una festa shandy. D'altra banda, els dobles dels shandys, els odradeks, són uns bitxos apareguts per primer cop en uns conte de Kafka i presents, també, a El libro de los seres imaginarios de Borges. És a dir: picoteo intel·lectualoide d'aquí i d'allà per crear situacions imàginaries a partir de fets i personatges reals, cosa que té la seva part de mèrit però personalment no m'ha acabat de fer el pes.

A tot això, cal dir que Vila-Matas acaba creant un món paral·lel, una societat secreta tant boja i feliç com voluble i fugaç que no deixa de ser una forma feliç i melancòlica d'entendre tant la literatura com la vida. Que Vila-Matas es treu importància a ell i a tots els Grans Artistes de la Modernitat i manifesta, així subtilment, que la densitat i transcendència artístiques no serveixen per res. Vale, va.