Fa poc, jo, que sóc una periodista nata i professionalíssima, li vaig fer una entrevista al Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963, així). N'havia llegit tres llibres - El dia de l'ós, Aiguafang i Xocolata Desfeta - i vaig decidir fer-la en plan cronològico-temàtic, fent una prodigiosa evolució des del llibre amb més implicació política (El dia de l'ós), al llibre amb més implicació "moral" i finalment a la pura literatura lúdica. Una història molt treballada, vaja. I, com que no tinc cap mena de vergonya i en el fons em fa molt, molt feliç, doncs la penjo aquí, apa, sense ni introduccions ni salutacions ni preàmbuls. Bon profit!
Tot i el divertimento de Xocolata Desfeta, les teves novel·les normalment es situen en un context opressiu i tenen per protagonistes personatges marginals. Aiguafang presenta una Barcelona decadent, El dia de l’ós presenta un Prats de Molló ocupat pels francesos en plena època contemporània... podríem dir que l’opressió o la marginalitat són alguns dels teus temes recurrents? I com és això?
Suposo que es pot dir això, ja que he de reconèixer que és una tendència bastant constant que semblo tenir. Ara bé, em costa dir-ne les raons. Constato que els meus personatges són marginals, però no és una intenció conscient. Un psicoanalista podria dir que potser reflecteix la manera que tinc de veure'm en aquesta societat...
El dia de l’ós, a més, hi ha tot el tema de l’ocupació militar permanent dels francesos (com si ens haguéssim quedat a la època de la Revolta dels Angelets) i la superposició temporal entre la realitat quotidiana d’una Barcelona contemporània i la dels habitants de Prats de Molló, anclats en el passat i totalment tradicionalistes. El dia de l’ós el podríem llegir en clau política, no?
Sí, El dia de l'ós és una novel·la política, ideològica, també, tot i que la meva preocupació principal mentre l'escrivia era que fos, sobretot i abans que res, una novel·la literària. Vaig intentar que l'aspecte polític i ideològic fos sempre per sota de la literatura, que mai no fos més important, ni més visible que la literatura. Si no, hauria estat una mena d'assaig disfressat de novel·la, i això no ho volia de cap de les maneres.
Hi ha cap mena de crítica subliminal a l’actitud dels pobles de la Catalunya Nord davant de França?
Crítica, sí, segurament. La culpa de la desaparició de la llengua a la Catalunya Nord la té l'Estat francès, des de fa tres segles i mig, però a un cert moment la població va acceptar aquesta desaparició i, acceptant-la, va accelerar-la.
Tot el tema de la superposición temporal també és una insinuació que potser no hem canviat tant? Anem cap a un món civilitzat o som cada cop més bàrbars?
No hem canviat tant, no. Diria que la civilització és un vernís, bastant fràgil, i aquest vernís és la nostra sola protecció contra la barbàrie... A vegades, el vernís es nota més i a vegades, menys...
Bernadette, a més, fa 8 anys que viu a Barcelona i està totalment acostumada a parlar en català, però a Prats de Molló aquesta llengua està prohibida. Podríem dir que Bernadette simbolitza, d’alguna manera, tota la problemàtica del català?
Sí, porta en ella les contradiccions de tot poble sotmès: val millor el confort de la submissió o el risc de la rebel·lió? Durant tot el llibre oscil·la entre aquestes dues temptacions i per això sembla tan perillosa a la resta de la població, que té clar que prefereix la submissió.
I tu, com ho portes això de ser un escriptor català en territori francès?
Com si visqués i escrivís en català en un cràter de Mart.
En canvi, a Aiguafang, publicada quatre anys més tard, sembla que deixes més de banda la política, no?
No del tot, si per política s'entén també gestió de la moral pública. És una novel·la molt moral, en el sentit que els personatges es troben immersos en un context molt violent del qual han d'extreure conclusions personals per poder salvar-se, o no.
Podríem dir que és una faula del futur que ens espera en tant que “individus solitaris en un món que es desfà” o ets més optimista? Consideres que la novel·la en si és fosca o que trasllueix certa esperança?
És una novel·la molt fosca però que té un final obert... Els personatges troben una certa redempció en l'amor, entès com a motor de la salvació personal. En aquest sentit, potser que no és una novel·la optimista però sí, crec, que és positiva. O potser podria dir que és socialment pessimista i individualment optimista...
Hi ha una relació evident entre les condicions climàtiques i de degradació de la ciutat de Barcelona i l’estat dels personatges. Es tracta d’una interiorització de la degradació del món o d’una exteriorització de la degradació dels personatges? Qui comença, el món o l’individu?
No ho sabria dir. Quedem que és un procès simultani, com una serp que es mossega la cua i continua mossegant-se-la tot i fer-se sagnar.
En tot cas, en aquestes dues novel·les utilitzes moltes paraules d’ús poc freqüent, com a mínim per aquí baix (o pel català que parlen a TV3). També és en certa manera una reivindicació o senzillament les has utilitzat per enriquir el llenguatge?
Volia un català distorsionat, atípic, per correspondre a un món també diferent del nostre, tot i que sigui el mateix. Per això vaig posar dialectalismes i per això els personatges parlen un català molt empobrit, amb paraules escurçades.
Fins ara hem parlat de novel·les amb una forma molt poètica, però també amb molt contingut. Tot i això, al teu últim llibre, Xocolata Desfeta (2010) t’allunyes totalment de continguts per acostar-te a França i imitar els Exercicis d’estil de Raymond Queneau. Com has disfrutat més, escrivint novel·les com Aiguafang o El dia de l’ós o amb els jocs lúdics de Xocolata Desfeta? De fet, novel·les com Aiguafang o El dia de l’ós es “disfruten”, a l’hora d’escriure-les?
Són plaers molt diferents. Les novel·les poden fer mal, però d'un dolor enriquidor, mentre que els exercicis d'estil eren un pur moment de delícia. Mai no havia rigut escrivint fins que vaig començar a escriure Xocolata desfeta.
A Xocolata Desfeta, agafes un relat base i el reescrius de 123 maneres diferents. Què volies demostrar? On et posicionaries abans, a favor de la forma o del contingut?
És un llibre lúdic, essencialment, però amb una finalitat clara: posar-me al servei de la llengua catalana, declarar-li el meu amor incondicional. I, posats a fer, intentar enriquir-la una miqueta amb les meves aportacions formals i no sempre acadèmicament correctes.
Quan vas tardar a escriure aquest llibre? És més, on vas escriure’l? En un sofà? Amb xocolata?
Vaig trigar nou mesos justos, i no és una metàfora. I el vaig escriure no en un sofà sinó directament dins el meu llit, envoltat de diccionaris i manuals diversos. Van ser nou mesos per mi de debò apassionants.
A més d’utilitzar figures retòriques i mecanismes de l’enigmística, també imites l’estil d’autors majúsculs de la literatura catalana, com Josep Pla o Salvador Espriu, o fins i tot l’estil de pintors com Pollock o Renoir. Creus que aquests exercicis d’estil han contribuït a canviar el teu, d’estil?
Espero que no! Intentar imitar els estils dels altres sempre és un xic perillós, però van ser imitacions molt puntuals, un text per cada autor, no crec que m'hagin pogut penetrar prou per afectar la meva manera pròpia d'escriure. Ara bé, vaig trobar molt enriquidor d'intentar comprendre la mecànica estilística d'aquests escriptors, i de posar-me al seu servei per un moment.
Finalment, després de l’últim llibre que has publicat, A Cremallengua, quins projectes tens? Tens alguna nova novel·la al cap?
Per evitar pèrdues d'energia no parlo mai dels llibres que estic escrivint.
Doncs res, continuarem amb el misteri. Gràcies!
(Com podeu veure, vaig fracassar total i absolutament a l'hora de treure-li qualsevol paraula sobre projectes de futur i/o grans novel·les properes. No ho sé, mai he sigut gaire d'insistir.)