Fa anys, per culpa de la influència d'un grup d'amics, vaig començar a dir captus i no 'cactus' per fer befa d'aquells que no sabien pronunciar correctament la paraula en qüestió.
Vaig dir tantes voltes captus, captus i captus que vaig acabar per assumir la parauleta i hui en dia encara he de parar-me un segon a pensar per no amollar captus quan vull dir cactus.
De la mateixa forma, fa temps que un amic i jo vam començar a dir discrecto per referir-nos en castellà a qui té el do de la discrección perquè així ho havíem llegit a una pàgina de contactes.
L'altre dia, però, em vaig sorprendre escrivint la paraula tal qual, amb una doble (i terrible) ce, en un document per al jutjat.
És com si la providència es conjurara en contra meua i em fera pagar per estes conyes. O per citar els savis: a qui es burla, el dimoni li furga.
Però el meu idiolecte (o idiotalecte) no només em juga estes passades menors, ja que el cap de setmana passat, mentre sopava amb uns amics i una amiga ens contava una intervenció quirúrgica a la qual se sotmetrà pròximament, em va pegar per preguntar:
— I, atén, què t'ha dit el veterinari al respecte?
Sí, tinc un amic que es refereix al metge així. I jo sóc una esponja.
Il·lustracions d'Álvaro Tapia Hidalgo