Vale va, doncs jo també m'uneixo al grup de fans moderns de la primera novel·la de Max Besora. És Vulcano (Labreu, 2011), una novel·la breu que, en la dinàmica paradís-infern de sempre però amb un toc moderno-subjectivo-apocalíptic, narra la destrucció de Sant Pancraci del Paradís degut a l'erupció de Vulcano i, alhora, l'erupció del "volcà interior" del protagonista en qüestió, que ens relata tota la seva història o evolució via monòleg. Cràters i més cràters, sí: núvols de cendra i rius de lava a nivell físic i els diversos fruits de desmites i distopies diverses a nivell metafísic. Una catàstrofe.
Ens trobem davant d'un narrador que abomina de la vida i els seus protagonistes, un etern-de-tornada que ha triat l'humor negre com a opció vital contra la vida, un home rústic i brut i convençut que res val la pena, un Holden Caulfield o un Hans Schnier sotmesos a unes condicions similars a les de l'Aiguafang de Joan-Lluís Lluís, per tornar a lectures recurrents. Ell és Vulcano i Vulcano és ell i tot plegat -la destrucció del poble com a metàfora de la destrucció de l'ànima, o no- deriva en una aganoia paranoica o una paranoia agònica de nivells distingits i eminents.
Un cataclisme narrat amb xispa i estil, amb un ritme frenètic i un llenguatge col·loquial (gràcies, Max, per contribuir amb el teu gra de sorra a la salvació del català via frescor) que contribueixen a donar mala llet al tema, però una mala llet de brîtat, no una història de nenes sinó de necessitat de taps d'orelles posteriors per haver-te d'amargar del VULCANO VULCANO VULCANO VULCANO etern, però que, alhora, no ens priva de moments entranyables com un jersei de llana, com per exemple la descripció de la tieta Eulàlia ("tota ella és enorme i càlida com una masia") o dels haikus de la Teresa, l'amiga poeta, poetessa, poetoïde. No ho sé, bravo, no?