Perry and Dick both used to say (a memorable phrase) that it was much easier to kill somebody than it was to cash a bad check.
Truman Capote
25 de setembre del 1965. Un senyor nord-americà s'ennuega amb el cafè americà mentre llegeix, a la revista The New Yorker, la primera de les quatre entregues de A sang freda, "cosa" poc classificable que el mateix Truman Capote va decidir qualificar de non-fiction novel. Cinc mesos abans, el 14 d'abril de 1965, els dos protagonistes del relat de no-ficció, havien estat enviats a la forca. Literalment, s'entén. Amb la publicació de la novel·la en si el gener de 1966, l'obra a la que Capote havia dedicat sis anys de la seva vida (i força salut, perquè negar-ho) s'acabaria de convertir en un dels grans hits de la "narrativa" nord-americana del segle XX.
A l'hora de crear la novel·la, en Truman s'havia basat en una idea a priori: la sucosa i temptadora possibilitat de convertir el periodisme i els reportatges en novel·les de no-ficció. Cansat de la concepció del periodisme com "aquella cosa a fer mentre la musa no hi és" o "la estratègia d'alimentar totes les boques de casa meva", Capote va decidir fixar-se en el periodisme en tant que musa prometedora i canviar la conya aquella de "el món subjectiu de l'artista" per la narrativització de la vida real.
Escollir el tema va ser bastant complicat. Capote volia una notícia que no caduqués ràpidament, alguna cosa a la que es pogués treure suc durant força temps i que fos prou FORT (amb majúscules) com per omplir una novel·la i intrigar els seus estimats lectors. Llavors, un matí del novembre de 1959, Capote va trobar un titular "interessant" al The New York Times: "Wealthy Farmer, 3 of Family Slain". Eren els Clutter. Quatre membres de la família (Herb Clutter, Bonnie Clutter i els seus fills, Nancy i Kenyon; tenien dues filles més però ja no vivien a casa) havien estat assassinats sense cap mena de motiu aparent -eren gent maca i tothom se'ls estimava molt. Capote no en va tenir cap dubte: va acabar-se el cafè, va trucar a la seva amiga Harper Lee (clar, estem parlant d'un altre nivell d'amistats) i se'n van anar cap al lloc dels fets: Holcomb, Kansas.
 |
| Capote i Harper Lee fullejant la primera edició de la novel·la. |
És clar, en Truman i la Harper al principi no ho van tenir gaire fàcil. Intentar entrevistar un poble commocionat i desconfiat sobre una tragèdia de tal magnitud era complicadíssim; de fet, la majoria d'entrevistes van fer-se quan els assassins, Dick i Perry, ja estaven arrestats. Amb els anys, en Truman va recopilar una quantitat de material que espantava: quilos i quilos d'entrevistes, objectes estranys que s'havia trobat refent tots els recorreguts (que no eren pocs) de Dick i Perry, llibretes, llibres sobre la psicologia del criminal i sobre crims i un llarg etcètera. La realitat del succés ha fet que poguem consultar (via virtual, clar) la publicació de la primera entrega o un reportatge fotogràfic sobre la tragèdia (que estrany que és veure el vell Bobby Rupp, l'antic nòvio de la Nancy Clutter, que, per cert, diu que mai s'ha llegit A sang freda).
És clar, la ètica segurament és la gran polèmica que envolta el llibre. Qui va ser, el que va actuar "a sang freda"? Dick i Perry, matant a la família Clutter? O Capote, convertint una tragèdia grossa com trenta masies en una magnífica obra d'art? O Capote, seleccionant (és a dir, manipulant) quines informacions posava al llibre i quines no? O Capote, decantant-se per la versió que Perry havia estat l'assassí dels quatre Clutter? O Capote, objectivitzant fins a la sacietat un Pollastre en el què estava involucradíssim? Es veu que quan en Truman li va dir a en Perry que amb aquest llibre no pretenia canviar l'opinió dels lectors o del jutge sinó només fer una obra d'art, aquest li va dir el següent (parla Capote):
"That's really the truth, Perry", I'd tell him, and Perry would say, "A work of art, a work of art", and then he'd laugh and say, "What an irony, what an irony". I'd ask what he meant, and he'd tell me that all he ever wanted to do in his life was to produce a work of art. "That's all I ever wanted in my whole life", he said. "And now, what has happened? An incredible situation where I kill fou people, and you're going to produce a work of art." Well, I'd have to agree with him. It was a pretty ironic situation.
"That's really the truth, Perry", I'd tell him, and Perry would say, "A work of art, a work of art", and then he'd laugh and say, "What an irony, what an irony". I'd ask what he meant, and he'd tell me that all he ever wanted to do in his life was to produce a work of art. "That's all I ever wanted in my whole life", he said. "And now, what has happened? An incredible situation where I kill fou people, and you're going to produce a work of art." Well, I'd have to agree with him. It was a pretty ironic situation.
 |
| Polaroid de Capote i William Burroughs, feta pel senyor Warhol. |
De fet, Capote havia tingut una "sort" de cal Déu: el crim que havia començat perseguint sense saber com acabaria (potser seria una història anodina i sense cap mena de gràcia) li va sortir rodó: famílies desestructurades, psicologies complicades, contradiccions elefantines, bones persones assassinades. La matèria perfecta per una bona novel·la, si ets prou fred o prou frívol o prou valent com per atrevir-te a novel·lar-la de manera objectiva tot i estar totalment involucrat en el pollastre. Capote ho era i ho va fer, i li va sortir una novel·la despietadament objectiva i descaradament impecable que t'engoleix des de la primera pàgina. La moral ens la podem saltar de la mateixa manera com saltava Truman Capote el 1959, mentre era fotografiat per don Cecil Beaton: TATXAN!
 |
*** La majoria de la informació està extreta de l'entrevista que George Plimpton li va fer a Truman Capote el 16 de gener de 1966, poc després que Random House li publiqués la novel·la sencera. Molt recomanada, i molt recomanada vol dir MOLT RECOMANADA!