Bé, la nostra generació és d'un desastrós que espanta. Segons sembla, som una mena de culminació excèntrica i esgarrifosa d'un procés que ha durat diverses dècades i que ens ha portat aquí, al drama aquest que el famós Zygmunt Bauman ha anomenat la “modernitat líquida”. Sotmesos a una nowist i hurried culture, Bauman afirma que la nostra condició humana ja no accepta l'espera o la paciència. La concepció del temps, d'altra banda, s'ha convertit en una mena de "tirania del moment" que fragmenta la vida: el món com una immensa degustació i nosaltres com uns senyors golafres que van picant d'aquí i d'allà, oblidant al instant el gust de l'última cosa que hem menjat.
No només Bauman, eh. Joseph Brodsky diu que tots acabarem avorridíssims de nosaltres mateixos i que només fem que buscar estratègies per evadir-nos del propi “jo”, Andrzej Stasivk parla de la possibilitat de transformar-se en un altre com a substitutiu actual del concepte de salvació, Elzbieta Tarkowska diu que som “humans sincrònics” que vivim el present sense pensar en les conseqüències i sense establir lligams amb res ni ningú, i un gran i horripilant etcètera.
 |
| El vell Bauman fa cara de preocupat. |
Que sí, que és impossible assimilar tantes innovacions (el pare cridant des de l'altra banda del mòbil, convençut que així podrà véncer els problemes de cobertura), que hi ha un excés d'informació i cada cop costa més destriar el gra de la palla, que ens colen publicitat pels espais de transició més inverosímils, que tot ho volem còmode-senzill-i-ràpid (com Apple), que tot caduca a una velocitat infernal i que, per sobre de tot, ja no hi ha cap mena de base on asseure'ns a estar tranquils i descansar. Senyors, tot és efímer i caduc i de mentida, i tots som alhora víctimes i botxins d'aquesta societat on ens ha tocat viure.
Podríem afegir més coses, que un dia eixamplarem i convertirem en manifestos generacionals i socials i apocalíptics: la tendència a la lleugeresa vital i la conseqüent negativa a coger los problemas por los cuernos i el conseqüent intent d'evasió del propi jo; la idea que només existim quan som pensats per algú altre i la conseqüent necessitat de compartir-ho tot (i d'aquí la tendència a compartir-ho tot per les xarxes socials, article sobre "l'apocalipsi generacional" inclòs) o la mentida de la solitud actual, amanida sempre per WhatsApps, Facebooks i xats del Gmail.
Val a dir, però, que tot això també sona una mica a exageració i que ja fa anys que passa. L'Anna, ahir, va dir-me que un senyor romà ja deia que estava espantat pel món on deixava els seus fills. En una versió menys exagerada, Georg Simmel, cap al 1909, ja parlava de com les metròpolis havien fet que les persones es convertissin en éssers indiferents per culpa de la “intensificació de l'estímul nerviós” que les ciutats provocaven: hi havia tants i tants in-puts, que ningú reaccionava davant de res. Vull dir que fa 100 anys ja es parlava del drama de l'objectivització de les relacions humanes i de la mercantilització de la vida en general i, tot i això, (quasi) tots ens imaginem els nostres avis menjant pa amb oli d'oliva de les Garrigues i sense tenir gaires problemes amb la naturalesa de la seva condició humana.
Podríem afegir més coses, que un dia eixamplarem i convertirem en manifestos generacionals i socials i apocalíptics: la tendència a la lleugeresa vital i la conseqüent negativa a coger los problemas por los cuernos i el conseqüent intent d'evasió del propi jo; la idea que només existim quan som pensats per algú altre i la conseqüent necessitat de compartir-ho tot (i d'aquí la tendència a compartir-ho tot per les xarxes socials, article sobre "l'apocalipsi generacional" inclòs) o la mentida de la solitud actual, amanida sempre per WhatsApps, Facebooks i xats del Gmail.
Val a dir, però, que tot això també sona una mica a exageració i que ja fa anys que passa. L'Anna, ahir, va dir-me que un senyor romà ja deia que estava espantat pel món on deixava els seus fills. En una versió menys exagerada, Georg Simmel, cap al 1909, ja parlava de com les metròpolis havien fet que les persones es convertissin en éssers indiferents per culpa de la “intensificació de l'estímul nerviós” que les ciutats provocaven: hi havia tants i tants in-puts, que ningú reaccionava davant de res. Vull dir que fa 100 anys ja es parlava del drama de l'objectivització de les relacions humanes i de la mercantilització de la vida en general i, tot i això, (quasi) tots ens imaginem els nostres avis menjant pa amb oli d'oliva de les Garrigues i sense tenir gaires problemes amb la naturalesa de la seva condició humana.
El que vull dir és que, al final, servidora participa però també s'afarta de sentir la gent que NOMÉS parla de com de pervertits estan “tots els altres”, “la generació que puja”, “la societat d'avui dia" i TAL. Que el món d'ahir sempre és millor ja ho sabem. També podriem mirar-ho des d'una altra perspectiva: això del futur negre implica que el present sempre és l'hòstia. Vull dir que jo sóc la primera que plora davant de totes aquestes afirmacions i que pensa en apocalipsis i fi-del-móns imminents i en societats artificials i tristes, però les crítiques anti-constructives no ens porten enlloc i, potser sóc lleugera-ingènua-evasiva-producte-de-la-societat-del-meu-temps, però a vegades m'agradaria dir-los-hi a TOTS que es preparin una bossa d'aigua calenta i que escoltin AIXÒ.