I a l’observar-se al mirall l’home va veure que al seu interior habitaven dos ànimes: la del poeta i la del filòsof. No es troba l’home sencer en la filosofia; no es troba la totalitat d’allò humà en la poesia. En la poesia viu l’home individual, en la filosofia viu l’home universal.
En el camí de la filosofia, el filòsof impulsat per l’amor d’allò que cerca, abandona la superfície del món, la generosa immediatesa de la vida per endinsar-se envers l’ésser ocult que hi ha darrera les aparences.“Tots els homes tenen per naturalesa desig de saber” deia Aristòtil. Les aparences es destrueixen unes a altres, estan en perpetu combat, qui viu en elles, pereix.
En el camí del poeta, el poeta no renuncia a res, té tot davant seu, davant els seus ulls, oïdes i tacte; tot és present, però també té tot allò que apareix als seus somnis; un món obert on tot és possible.
La bellesa de la veritat poètica ens porta a una veritat que no pot ser demostrada. L’home poeta enamorat de les coses s’apega a elles, a cada una d’elles i les segueix a través del laberint del temps, del canvi, sense poder renunciar a res. Hi ha que salvar-se de les aparences, diu el filòsof, mentre el poeta es queda adherit a les seductores aparences. Sorprès i dispers és el cor del poeta. El poeta vola amb les paraules, s’allunya de la realitat a la que es refereix; tota paraula és converteix en una alliberació d’allò que diu el poeta.
La filosofia, la poesia camins tots dos que condueixen a l’home des de la terra, fins l’alt cel immutable on resplendeixen les idees.