La iaia porta un parell de setmanes fent-me anar a Consum (llegiu Cònsum) a fer-li la compra. Ella em fa la llista i, després, me la explica per si de cas:
— Mira, encisam i ous no cal que en compres.
— Per això ho ha ratllat?
— Això és. Em compres pa, però del blau.
— No hi ha pa de color blau, iaia.
— Del que va en un paquet de coloret blau, home.
— Pa bimbo, no?
— Sí. Em portes també jamón lloc.
No em moleste ni a contestar.
— Què més?
— Ara, compres també carxofes. Tres o quatre. Més no, que se'm fan malbé.
— Què més.
— Queso, —llig la iaia amb el paperet a la mà, i puntualitza: però del blanc, del que va en potet.
— Amb sal o sense sal?
— És igual, fan el mateix gust. Em portes també un pot de nescaféi un altre de llet de condensada, però normal.
— Normal?
— Sí, que no siga de xocolate.
— Hi ha llet condensada de xocolate?
— Jo no sé a què fa gust, però l'última que vaig comprar no és normal.
I la iaia va a la nevera i me mostra el pot d'una cosa que creu que és llet condensada.
— Iaia, açò no és llet condensada: és dulce de leche.
— I això què és?
Em quede pensant com hòsties li explique a una dona de noranta anys què és el dulce de leche.
— Bé, és una cosa que prenen els argentins...
— Ah no, coxinaês de forasters no cal que me'n portes.