Xavier camina amb pas cansat fins l’ascensor de Pompeu Fabra. Treu de la butxaca de l’americana la targeta del metro. El vagó està quasi buit i en Xavier s’asseu; davant d’ell hi ha una parella asseguda: un jove ple de tatuatges amb auriculars i una noia que parla pel mòbil; una dona gran lleig un dels diaris gratuïts. Xavier sempre imagina històries sobre les persones que no coneix. El metro s’atura a l’estació de Pep Ventura i entra una jove. Xavier la mira. Pels seus trets pensa que és xinesa. És prima, porta una faldilla beige clar i una camissa blava, un collar primet de perles i una sabatilles blaves amb lluentós brillants. La jove seu davant d’en Xavier, ell la mira i observa que les seves mans són delicades, amb dits llargs, i en Xavier pensa que potser sigui una pianista o violoncel•lista famosa. El seu rostre és clar, i tan llis que sembla una nina de porcellana. No deu tenir més de vint-i-cinc anys. Els grans ulls blaus de la dona li inquieten i no sap perquè. La mirada tan penetrant i fixa de la jove li fa posar-se una mica nerviós.