Désert és l’expressió del no-res. Un no-res que es concreta en la vida de la Lalla i la del petit Nour, víctima nòmada de l’ocupació espanyola i francesa a principis del segle XX. Els dos relats s’intercalen, la fugida de Nour i els Homes Blaus cap a un nord incert i la història de l’emigrant Lalla, que arriba a la Marsella d’avui per perdre’s entre el fum dels cotxes i l’aglomeració urbana.
Le Clézio ens familiaritza d’entrada amb un paisatge desproveït d’atributs, i l’escenografia d’aquest paisatge es construeix a partir d’un vocabulari propi. Les expressions es repeteixen i desprenen una sensorialitat que ens acompanya en tot moment. Perquè sense el discurs reiteratiu del narrador desapareixeria el rerefons espiritual contingut en el llibre. La religió del desert és mística i indeslligable de la llum i del vent, i sembla com si l’autor no volgués descriure’ns res més, com si el seu repte fos el de parlar sobre un no-espai. No obstant, el que comença com una lànguida descripció d’ambients buits i llegendes acaba en una crítica colonial punyent i des de dins. Le Clézio va del mite a la crítica política, i el naixement de Lalla sota un arbre és continuat pel fill d’aquesta temps més tard, quan la saga dels Homes Blaus ja ha quedat eliminada per sempre. Lalla és l’hereva de l’espiritualitat muda del desert, d’una aura màgica més enllà del temps i de la ferida històrica de la colonització.
L’encert de Le Clézio és haver trobat el punt de vista adequat, la perspectiva del colonitzat a qui se’l priva gradualment de la seva manera de viure, del caminar erràtic i lliure sobre les dunes. Els Homes Blaus defalleixen i el seu guia Ma el Aïnine (literalment, “l’aigua dels ulls”) mor en la incomprensió d’un món que se li imposa i que és totalment aliè a la seva màgia ancestral i al codi d’honor dels guerrers nòmades. El narrador exposa els fets sense emetre judicis, i el lector es troba, igual que els protagonistes, perdut i indefens davant les muralles d’Agadir, de Fez, de Marrakesh. Els “cristians” els barren el pas mentre la fam i la febre devoren i cauen, un a un, sota bales enemigues. I ells ho entenen com una jihad, una guerra santa que, mirada amb ulls occidentals, de santa no en té res. Anys més tard, la Lalla també es veu forçada a moure’s de la Cité, on ha passat la infantesa entre parets de cartró, de cara al vent i amb l’eco de boniques històries sobre la seva mare i els Homes Blaus, el gran Ma el Aïnine...
Passat i present queden lligats gràcies al mite del desert, el veritable protagonista immortal de la novel·la. Però què entén Le Clézio per desert? Es tracta d’un mer accident geogràfic, d’una terra que els Homes Blaus senten com a seva? Més enllà d’això, el desert és alhora un estat vital i un lloc de culte per aquells que hi pertanyen. El sufi Ma el Aïnine, els homes blaus i la seva gent vaguen i viuen amenaçats dins un territori que se’ns apareix com l’univers, de mida infinita. Algunes generacions més tard, Lalla és la personificació d’aquesta herència nòmada i de l’etern retorn al mite. El mite del buit.
