Em miro a mi mateixa i veig que no porto cap marca que em doni un determinat estatus social, és clar que les meves marques són d’aquelles que no es veuen perquè les meves marques són interiors, viuen a l’interior del meu ésser i, són precisament aquestes marques, aquestes creences, les que em porten a dir que s’està derrocant el regne d’allò públic, del bé comú, col•lectiu i solidari, ( sanitat, educació, drets socials...) de tot el seu valor i significat per erigir el regne d’allò privat, individual i insolidari.
Ara més que mai és quan hem d’aixecar les nostres veus i posar en evidència els discursos estratègics i manipuladors que volen desmantellar l’estat de benestar. Mostrar com les polítiques neoliberals estan afectant i deteriorant els serveis públics en perjudici de la classe treballadora. Darrerament vaig escoltant que hem fet molts abusos de la sanitat, dels medicaments..., i jo em pregunto com podem la classe treballadora deixar que la nostra atenció es fixi més en una comanda de medicaments que en les despeses multimilionàries dels grans empresaris? si han estat ells, els que ens han portat a aquesta situació i no l’avi que ha pres una o cinc caixes més de Paracetamol. Com podem estar tant cecs i indiferents per no veure que ens volen enganyar!
Per això com a persona d’esquerres continuaré defensant els nostres valors solidaris i la meva ideologia socialista que sempre ha treballat per construir una societat més justa i més igualitària.
Varen passar més de trenta minuts, la cua es va fer més llarga; el banc es va omplir de fragilitats humanes, de queixes silencioses, d’il•lusions ensorrades en uns moments on la bretxa entre pobres i rics cada vegada és més distant.
Badalona, 4 de setembre de 2012