A ningú se li pot escapar la transcendència de la manifestació de la Diada catalana d'enguany. A ningú tret dels nous dirigents de TVE que van decidir informar-ne al minut vint del Telediario de la nit, però això és una altra història.
La ressaca de la manifestació independentista s'ha vist ampliada per la conferència pronunciada dijous per Artur Mas a Madrid, una conferència en la qual, per cert, no va gosar a pronunciar la paraula que, en principi, havia fet eixir milers de catalans al carrer només dos dies abans: "independència".
I és que a mi, malauradament, em passa com a Arturet: no ho veig. Sincerament, no ho veig.
I no perquè no tinc tan clar que, arribat el moment, una majoria suficient de catalans es pronunciaria a favor d'eixa possibilitat. I no perquè no existeixen mecanismes realistes per fer factible jurídicament la independència d'un territori d'Espanya. I no perquè resulta ingenu pensar que podria tindre lloc al si de la Unió Europea la secessió d'un estat membre. I no perquè ningú coneix les conseqüències econòmiques i socials que podria suposar per a tots dos territoris. I no perquè, independentment del que diga Rosell, el Barça podria deixar de jugar la lliga espanyola.
El principal motiu pel qual no veig possible la independència de Catalunya és, senzillament, perquè els polítics catalans que podrien plantejar-la mai ho faran i, també, perquè a Barcelona està l'Arts, però no és igual que el Ritz. I a algun lloc s'ha de poder allotjar Duran i Lleida.
Òbric parèntesi. Salvant totes les distàncies, en eixa mateixa línia s'ha pronunciat Urkullu este matí a RNE quan ha afirmat: “Nos definimos como un partido que busca la independencia de Euskadi, pero somos plenamente conscientes de qué tiempo vivimos”. De forment, per tant, ni un gra. Tanque parèntesi.
Independentment d'això, com deia, la manifestació és un element a tindre en compte, en primer lloc, per les conseqüències immediates que ja ha provocat: ha generat un nou problema per a Rajoy (m'agrada) i ha donat oxigen al Govern de Mas (no m'agrada); però també per les que provocarà: el Govern espanyol amollarà alguna competència o transferirà un parell de punts percentuals d'IVA o d'IRPF perquè els gestione la Generalitat.
I, potser i amb una miqueta de sort, un aigualit succedani de pacte fiscal.