Ja fa un cert temps que la nostra amiga Anna Pazos em va empènyer a llegir El Món d’ahir. Finalment l’he acabat, i tot seguit he intentat de repassar-lo mentalment una estona per ser conscient del que he llegit, per fer honor al ritual de reflexió i silenci que ha de venir sempre després d’haver tancat un llibre. Poc més tard he sopat una truita al menjador de casa meva i he encès el televisor. Aquest cop, el convidat Albert Om passava un cap de setmana al geriàtric on resideix Neus Català, testimoni nonagenària dels camps d’extermini nazis. “Mira, l’obra de Zweig i la paraula d’una anciana carregada de la mateixa història”, he pensat. Ell, emigrant perpetu, no va poder sobreviure ni anímica ni físicament a les dues guerres; ella, amb noranta-set anys de vida i la càrrega de Ravensbrück sobre les espatlles, somriu a la càmera i accepta la mort natural amb filosofia, envoltada dels llibres marxistes que han traçat la seva trajectòria vital.
Amb aquestes memòries de Zweig –resulta curiós, un biògraf que redacta la pròpia vida!- he viscut la primera eufòria de la Gran Guerra i la desolació posterior, el conseqüent auge del pacifisme impacient dins l’àmbit intel·lectual europeu. El llibre no només ens parla de la tètrica història que és tota la primera meitat del segle XX europeu, sinó que ho fa recordant la perspectiva del “moment present” que ja ha quedat enrere. S. Zweig no es limita a descriure’ns el que va passar, ens explica quins temors i quines il·lusions sentia quan tot va passar, la seva inconsciència del moment. Perquè els fets que queden escrits també han estat present, i el present tendeix a escapar-se de l’anàlisi objectiu. La manca de distància ens impedeix la claredat posterior, amb els seus judicis de valor i el seu fred (i sa?) escepticisme. De la mà de Zweig me n’he anat a Rússia i m’he deixat endur massa ràpid per l’entusiasme del nou món comunista, igual que André Gide i tants altres. I de Moscou a la part més occidental d’Europa he reculat espantada davant del feixisme primer a Itàlia, després a Alemanya, per últim a Espanya –concretament a Vigo, una ciutat deliciosa que desborda de gent sempre que arriba al port un vaixell nou.
Amb aquestes memòries de Zweig –resulta curiós, un biògraf que redacta la pròpia vida!- he viscut la primera eufòria de la Gran Guerra i la desolació posterior, el conseqüent auge del pacifisme impacient dins l’àmbit intel·lectual europeu. El llibre no només ens parla de la tètrica història que és tota la primera meitat del segle XX europeu, sinó que ho fa recordant la perspectiva del “moment present” que ja ha quedat enrere. S. Zweig no es limita a descriure’ns el que va passar, ens explica quins temors i quines il·lusions sentia quan tot va passar, la seva inconsciència del moment. Perquè els fets que queden escrits també han estat present, i el present tendeix a escapar-se de l’anàlisi objectiu. La manca de distància ens impedeix la claredat posterior, amb els seus judicis de valor i el seu fred (i sa?) escepticisme. De la mà de Zweig me n’he anat a Rússia i m’he deixat endur massa ràpid per l’entusiasme del nou món comunista, igual que André Gide i tants altres. I de Moscou a la part més occidental d’Europa he reculat espantada davant del feixisme primer a Itàlia, després a Alemanya, per últim a Espanya –concretament a Vigo, una ciutat deliciosa que desborda de gent sempre que arriba al port un vaixell nou.
El que més m’ha sorprès han estat les coneixences que he fet a través de la lectura. James Joyce i la seva cara d’artista torturat, un Freud ja vell i retirat a París i el jove Hoffmannstahl, que desperta en el post- adolescent Stefan Zweig una barreja d’enveja i d’admiració. És evident que les memòries d’aquest difunt intel·lectual europeu són encara una entitat viva, un manifest de crida internacionalista i un guió excel·lent per entendre no només els móns d’ahir (perquè el “món d’ahir” on va néixer Zweig ens queda ja a dos o tres mons de distància) sinó també els d’avui. La qüestió del temps pren per mi una especial importància. L’autor es refereix a Goethe, i en una ocasió se li permet de parlar amb una velleta que havia estat parenta d’aquest, quan encara era una nena. De fet, Zweig era un col·leccionista selecte i empedreït fins que el curs de la història li retirà aquest privilegi.
El segle XX de la pàtria europea ha estat un conjunt de nous móns abocats al fracàs, i res d’això no escapa a la mirada atenta de Zweig, que va ser fill d’un cosmos tranquil per convertir-se en refugiat d’uns processos de canvi polític accelerats i majoritàriament nefastos. Malgrat tot, les vivències d’Zweig són nombroses i estimulants; ja voldrien molts dels seus coetanis menys erudits haver corregut la seva sort, sempre entre criats i cafès. No m'agradaria caure en la vulgar trampa de la crítica de classes, però. Si Zweig era eminentment burgès i se’n beneficià per poder escriure sense preocupacions econòmiques, millor per ell, millor per nosaltres i millor per l’aspecte de les nostres biblioteques. No obstant, la lucidesa d’aquest intel·lectual que no va suportar l’esfondrament d’Europa–gràcies un cop més, Zweig, tampoc no voldria ser injusta- no ens ha de fer oblidar el coratge dels més petits, dels que, com Neus Català, encara avui poden parlar sobre l’olor de carn cremada.