- Que oyéramos eternamente. Un ruido omnipresente. Qué horror.
Oblideu les catàstrofes naturals, les malalties sobtades i violentes. No morirem de lliscaments de la terra, ni incendis forestals, ni terratrèmols, ni avions de companyies low cost estrellats enmig de cims nevats, ni espectaculars accidents múltiples a l’AP-7. El perill es troba més aviat en aquesta mena de distorsió que a vegades sembla llunyana però sempre és allà, xiuxiuejant paraules incomprensibles a cau d’orella. La mort és un soroll de fons uniforme, persistent, asfixiant. És allò que emana del murmuri conjunt del tràfic, la ràdio, la televisió, el microones, les línees d’alta tensió a uns metres de casa, el radar que detecta la velocitat a la que conduim per la carretera i la maquinària de l’ascensor en ple funcionament. La mort és la única cosa que ens acompanya tota la vida.
Resulta muy extraño. Padecemos estos miedos terribles, profundos y constantes en torno a nosotros mismos y a la gente que amamos y, sin embargo, vamos de un lado a otro, charlamos con la gente, comemos y bebemos. Nos las arreglamos para funcionar. Nuestros sentimientos son profundos y reales. ¿Acaso no deberían bastar para paralizarnos? ¿Cómo es posible que sobrevivamos a ellos, al menos durante un tiempo? ¿Cómo es que nadie advierte cuán atemorizados nos hemos sentido la noche anterior o esa misma mañana?
Parla Jack Gladney, un apacible catedràtic especialitzat en estudis sobre Hitler en una universitat de províncies. Duu ulleres fosques i una venerable túnica negra, resideix en una casa adosada d'un suburbi benestant nord-americà i presumeix d'un esperit crític i escèptic llaurat al llarg dels anys. Però ell, com la seva família, protagonistes de White Noise (Ruido de fondo en espanyol) tem la mort. Desesperadament. Sap que tard o d'hora arribarà el punt i final i s'atrinxera en un món d'artilugis tecnològics, visites al supermercat, fast food i discussions familiars banalíssimes. Però no hi ha res a fer. Amb una angoixa digna de Raskolnikov, Gladney s'enfronta com pot amb aquest núvol tòxic, real o simbòlic, format per totes les petites evidències que confirmen el destí final. Nosaltres també ho sospitem: acabarà amb nosaltres el calor que exhalen a les ciutats els autobusos, els rascacels, les multituds formades per compradors i oficinistes, l’escalfor cancerígena que emana de les aceres i del cel enverinat, dels túnels subterranis, del menjar i el sexe. La mort ens persegueix; és el soroll de fons del qual intentem escapar quan comprem bitllets d’avió per anar a llocs amb alfabets estranys. El que ens porta a tenyir-nos el cabell, obrir blocs, militar a partits polítics i tenir descendència. Ho diu Don Delillo, no exactament així, però d'una manera similar, i jo hi estic bastant d’acord.
-Porque la muerte está en el aire -dijo suavemente-. Liberan un material que se encontraba suprimido, que nos aproxima a cosas que desconocíamos acerca de nosotros mismos. Probablemente la mayor parte de nosotros hemos contemplado ya nuestra propia muerte, pero ignoramos cómo sacar su imagen a la superfície. Tal vez el día que muramos, lo primero que diremos será: "Conozco esta sensación. Yo ya he estado aquí."
*El Dylar és una pastilla dissenyada per un grup de científics, finançat per una gran multinacional farmacèutica, que investiga clandestinament per crear un medicament que extirpi de forma definitiva la por a la mort del cervell humà. La seva eficiència no està 100% testada.