Poc després de les eleccions generalíssimes de novembre estava a un pub amb els amics i se m'apropà un xic:
— Perdona, tu eres Martí?
Vaig alçar una cella abans de contestar:
— Depén de qui ho pregunte.
Òbric parèntesi. Sí, quan porte un parell de copes faig esta mena de coses. Tanque parèntesi.
El xic va somriure i explicà:
— És que tenim una amiga en comú: P.
— Clar, P. Per cert, com està?
— Bé, supose. El cas és que et vaig vore amb ella fa unes setmanes i l'altre dia, quan les eleccions, vaig acompanyar una amiga a votar i tu estaves al seu col·legi electoral.
— Ah, sí?
La cosa es posava interessant:
— I jo volia saludar-te, però no em vaig atrevir.
— I això per què, xic?
El desconegut abaixà la mirada:
— No ho sé... jo sí que m'havia fixat en tu, però tu ni em mirares i... em feia vergonya.
Vaig pegar un glop a la copa i vaig prendre aire abans d'amollar:
— Tu eres el xic que aquell dia que estava sopant amb P. s'apropà a saludar-la i portava una camisa a quadrets blaus i blancs i un pantaló marró i també el que acompanyà a votar el dia d'eleccions una xica vestida amb un xandall rosa impossible i que em preguntà quantes creuetes havia de marcar en la papereta del Senat. M'equivoque?
Al xic li canvià la cara:
— Jo ja li havia dit que com a màxim tres creuetes, però no se'n fià.
— Clar.
Vam guardar un breu silenci fins que el xic preguntà:
— Em dónes el teu telèfon?