La setmana passada va vindre al despatx una clienta per informar-me que havia denunciat el primer marit (dels tres que n'ha tingut) perquè no li pagava totala pensió d'aliments del fill, però que ara volia retirar la denúncia per evitar mals rotllos.
Vaig celebrar esta decisió, perquè el primer marit és veí meu i no és bonic portar al jutjat una persona a la qual he vist en calçotets tot l'estiu des del sofà de casa.
— Eso sí — em va dir — quiero que hables con él y que le hagas saber que he quitado la denuncia, para que luego no diga por ahí que soy mala persona.
Uns dies després em vaig trobar amb el primer marit a la porta de casa i li vaig dir:
— L'altre dia vingué la teua ecs! a dir-me que t'havia denunciat pel tema de la pensió del nano, però vaig parlar amb ella i ha decidit retirar la denúncia. Ho dic perquè ho sàpies...
— Mira, Martí — em va interrompre — no em fa vergonya que ho veges.
Es va fotre mà a la butxaca de darrere del pantaló i tragué una llibreta de Bancaixa. No de Bankia, de Bancaixa.
— Este mes li he ingressat això — i assenyalà amb la ungla un moviment de 100 euros— i només em quedà açò per a acabar el mes.
La quantitat que li quedava no arribava als tres dígits, i encara no estàvem a meitat de mes.
— Ho sent.
No se'm va ocórrer una altra cosa més intel·ligent.
— I tampoc em fa vergonya dir-te que vaig a Cáritas a que em donen menjar, perquè si no molts dies no dinaria.
L'home tenia raó i no havia de fer-li vergonya res de tot això, però potser aquells que tenen possibilitat de canviar estes coses haurien de plantejar-se què estan fent.