Fa unes setmanes vaig prendre unes cerveses amb un xic i, oh sorpresa, vam acabar al llit. El xic era atractiu, tenia una professió normal i era capaç de mantindre una conversa amb fluïdesa i correcció.
Al llit, però, va perdre totes les formes. El primer que em va sorprendre fou que durant els prolegòmens em va lladrar. No fou un gruny o un gemec de plaer: fou un lladrit de gos.
—Què fas? —vaig preguntar.
—No t'agrada?
—Home, és desconcertant però...
Vam continuar amb el que tenien entre mans i el clau va prendre unes posicions una mica estranyes, però em vaig adaptar a les circumstàncies i la cosa acabà bé. Més o menys:
—Vols així? De veritat?
—Bub-bub!
Mentre recuperàvem l'aire estesos al llit preguntà:
—Ho has fet alguna volta amb un arnés posat?
Vaig girar el cap:
—No, mai.
—En tinc un a casa. Si vols quedem un altre dia i me'l poses.
Abans que marxara ja havia decidit que no quedaríem mai més: estic segur que el dia que li poses un arnés a un home després te toca traure'l a passejar tres voltes al dia.