Mai m'han interessat els pírcings: igual que em passa amb els tatuatges, no els trobe un interés sexual, no m'agraden estèticament i mai he valorat seriosament la possibilitat de fer-me'n un.
En els últims temps els uns i els altres s'han generalitzat tant (i tant) que al remat he acabat agraint i celebrant trobar cossos nets de ferralla i de tinta injectada.
Dissabte, però, mentre em grapejava amb un xic al corredor de casa vaig notar un cos estrany i no ho vaig poder evitar:
—¿Qué coño es esto? —vaig amollar en comprovar que un aret li travessava el mugró dret.
—¿Te gusta?
—Bueno... se me hace raro.
Ja al llit vaig tornar a la qüestió:
—¿Cuántas veces te han preguntado si duele?
—No te lo puedes ni imaginar... ¿Quieres saber la respuesta?
—Claro: soy de naturaleza curiosa.
—Pues sí, duele mucho. Duele tanto que sólo me hice uno, y eso que mi idea era perforarme los dos.
Me'l vaig mirar i vaig estirar de l'aret fins que el meu convidat féu una ganyota de dolor plaent.
—Y dime, ¿se puede saber dónde va un vendedor de seguros con los pezones perforados?