A les quatre del matí em van tornar a telefonar de la comissaria: tres joves d'entre dihuit i vint anys havien estat sorpresos provant a forçar la porta d'un cotxe.
Quan l'agent els tornà a llegir els drets davant meu em va estranyar que cap d'ells haguera avisat els pares del fet que estaven detinguts i que passarien la nit al calabós.
—Son las cinco de la mañana de un domingo y vuestros padres no saben dónde estáis. ¿No queréis llamar a casa? —vaig insistir.
—Nah, no queremos que se preocupen.
—A ver, preocupadosya estarán y no saldréis hasta mañana a mediodía... ¿Queréis que llame yo y les cuente lo que ha pasado? —em vaig oferir.
—Que no, que no hace falta. No queremos molestar.
Al matí següent els joves van passar a disposició judicial i em va sorprendre que un dels xics anara descalç, perquè quan jo el vaig assistir portava sabates:
—¿Dónde están sus zapatillas? —vaig preguntar als agents que el custodiaven.
—Por lo visto había una huella de una suela en la puerta del coche y como coincidían con las suyas las hemos intervenido. Ya están en el juzgado.
—¿Pero el chico lleva descalzo desde anoche?
—Eso parece...
Davant la jutgessa vaig protestar:
—Señoría, los agentes han intervenido las zapatillas de mi cliente porque hay una huella de barro en la puerta del coche...
—¿Va descalzo?
—Sí, señoría. Desde anoche...
La jutgessa va començar a riure. De veres, va riure.
—He visto que en el atestado ya se ha cotejado la huella con la suela y que está todo documentado y fotografiado así que me gustaría solicitar que se devuelvan las zapatillas a mi cliente.
La jutgessa deixà de riure i alçà una cella:
—¿Quiere las zapatillas?
—Sí, señoría.
— ¿Las dos?
—Pues sí, si es posible las dos.
La jutgessa alçà l'altra cella:
—Si quiere le doy una, pero la otra se queda aquí.
I per un moment vaig tindre clar que els meus clients no eren els únics adolescents amb els que hauria de tractar en este cas.
