Em fico al llit. Han passat dos anys i encara em costa dormir. Demà, sense falta, he de trucar al departament d’egiptologia haver si em coincideixen una reunió amb el director. A dalt comencen a posar-se nerviosos. No puc retardar per més temps aquesta trobada; malgrat no tingui gens de gana en haver de relacionar-me amb seductors intel•ligents, almenys això diuen les males llengües.
Sense Víctor, una part del meu ésser s’ha quedat buida de converses, de somriures i de complicitats. Perquè Víctor era, un home encantador, generós fins la medul•la, i un home molt intel•ligent. A les nits de primavera i d’estiu ens agradava sortir a la terrassa mirar les estrelles i beure un whisky amb gel, i llavors envoltats per l’aroma de les plantes, xerraven amb un cert to humorístic d’aquells temes que més ens agradaven a tots dos. Aquelles nits plenes de mirades, de diàlegs, d’estimació i de música eren el nostre refugi envers el món real i social, que tantes hores robava a la nostra intimitat. I així durant molt anys van romandre junts mirant la brillantor de Sirio. Encara sento com el dolor de la seva mort no vol marxar.