Quien, por truculencias del azar, lea alguno de mis libros, no encontrará en ellos una contradicción, sino varias; no un tono, sino muchos; no una línea, sino varios círculos. Por eso no creo que mis novelas puedan leerse como una historia de acontecimientos concatenados sino como un oleaje que se expande, vuelve, se ensancha, regresa, más tenue, más enardecido, incesante, en medio de situaciones tan extremas que de tan intolerables resultan a veces liberadoras.
Reinaldo Arenas, pròleg d'El mundo alucinante (una novel·la d'aventures)
Som a l’Havana, any 1966. L’escriptor Reinaldo Arenas presenta al concurs literari de la Unió d’Escriptors i Artistes de Cuba la seva segona novel·la, El mundo alucinante, que narra les aventures delirants d’un frare mexicà exiliat a Europa, perseguit sense treva per la Inquisició espanyola. L’ha mecanografiat en poques hores, escrivint moltes pàgines d’una sola tirada i gairebé sense dormir durant dies. El jurat no li dóna el primer premi, que queda vacant, però atorga una menció d’honor a aquest llibre inclassificable. Falta un any perquè Gabriel García Márquez escrigui Cien años de soledad, novel·la que Arenas serà acusat d'haver plagiat a El mundo alucinante. Falten 14 anys perquè Arenas abandoni la illa de forma definitiva, convertint-se ell mateix en una versió contemporània del frare històric que l’inspirà. En falten 24 perquè, malalt de sida i derrotat per “los sufrimientos del exilio, las penas del destierro, la soledad y las enfermedades”, es llevi la vida al seu apartament a Nova York.
Som a Mèxic, és l’any 1794 (més o menys). El frare Servando Teresa de Mier, doctorat en Teologia, president de l'Ordre dels Predicadors dominics, eminència nacional, es disposa a dictar un sermó durant les festivitats de la virgen de Guadalupe. Una verge que els colonitzadors espanyols reivindiquen com a pròpia per justificar la seva presència evangelitzadora al Nou Món. Entre el públic hi ha diversos representants de la cort espanyola -càrrecs eclesiàstics, el virrei- que aquests temps que corren encara mantenen els mexicans esclafats sota la seva opulenta creu imperial. I vet-ho aquí que, trencant totes les expectatives, fray Servando es desfà en un discurs incendiari on nega que Nuestra Señora de Guadalupe sigui patrimoni espiritual espanyol, i argumenta que ja havia aparegut per aquelles terres molt abans de l’arribada dels guachupines. La presència espanyola a Mèxic no té, per tant, cap justificació.
I ja tenim que de sobte l’aclamat frare ha estat acusat d’heretgia i blasfèmia enfront del Sant Ofici, i condemnat a deu anys d’exili a la presó de Las Caldas de Santander, Espanya. I veiem l'heroi infatigable escapant de la seva cel·la, donant el tret de sortida a una sèrie de periples inversemblants que el portaran a passar per les presons més temudes d'Europa i Amèrica, travessant països, sobrevivint a naufragis, creuant serralades a peu, escapant sempre pels pèls i amb l'alè de la mort i la justícia divina al clatell. Sostingut per un únic objectiu: retornar a la seva terra per alliberar-la del jou opressor, desenganyat del món eclesiàstic i enemic intransigent de tota forma d'autoritarisme.
 |
| No sabem com de fiable és aquest retrat de fray Servando |
Ara tornem a Cuba i veiem Reinaldo Arenas dos segles més tard, descobrint la història del frare rebel, l'idealista llibertador, “en un renglón de una pésima historia de la literatura mexicana”, a la era pre-Wikipedia; el veiem fascinat per la figura del fugitiu perenne, en el qual es reconeix a sí mateix, i l'imaginem repassant enciclopèdies i llibres arcaics cercant més informació sobre les peripècies de l’heroi mexicà. I ja tenim Arenas, que mai no ha sortit de la seva illa natal, traslladant el frare històric a l’univers mal·leable de la ficció, lliure dels lligams imposats per la lògica, l’espai i el temps lineal. I vet-ho aquí que fray Servando s'ha convertit en un personatge literari, gairebé mític, que fluctua per un món mig oníric, narrat per múltiples veus, internes i externes; ha esdevingut un símbol en sí mateix, una al·legoria de l'esperit lliure, de l'inconformisme, de la rebel·lia, del contrapunt d'un poder sempre corrupte. Ha nascut El mundo alucinante.
I per això, i gràcies a la imaginació incalculable d'Arenas, podem llegir les delirants descripcions de les ciutats per on passa fray Servando, com ara
Roma, "donde los ladrones son tan abundantes que cuando alguien no lo es al momento lo canonizan; y, a pesar de eso, los santos son muy escasos",
Lisboa , "donde no hay más que silencio, pues tanta es el hambre en este sitio que la persona que habla la consideran acaudalada.",
els EUA, "el país donde por cada respiro hay que pagar un impuesto",
París, "maravillosa ciudad para quien sólo buscase la picardía y el pecado"
i, sobretot, Madrid: "No existe sobre la tierra pueblo más corrompido y sucio (...) En España están corrompidos hasta los recién nacidos y los muchachos, acabados de nacer, en vez de decir “mamá” sueltan una barbaridad increíble, que no se puede ni repetir(...) Los vicios y los desenfados de la moral no tienen límites, así como la corrupción de todo tipo, y la prostitución es tanta que a cada paso uno es acosado por una cuadrilla de mujeres que no cesan de hacernos proposiciones (...) En las iglesias es donde con mayor tranquilidad realizan estas mujeres sus ofertas..."
Etcètera.
Les penes de l'exili, la nostàlgia acumulada després d'anys de vagar per terres estrangeres, el desengany del retorn. Fray Servando ho resisteix tot, tot ho supera, gràcies a una sola virtut. Una sola característica que queda retratada a la magnífica escena en què el frare és empresonat per enèsima vegada, subjectat per tonelades de cadenes que l'impedeixen moure's:
El pensament del frare era lliure, com lliure va ser la literatura d'Arenas, com lliure i fascinant és la novel·la que els representa a tots dos. Sap greu per García Márquez, però ni amb tres-cents premis Nobel seria capaç d'assolir aquestes quotes de dignitat creativa. Fi.
I és una novel·la expansiva, il·limitada, irreverent. Arenas sentia horror envers la literatura esclava de les formes del realisme, que considerava insuficient: "al tratar de someter dicha realidad, de encasillarla, de verla desde un solo punto («el realista»), deja lógicamente de percibirse la realidad completa". Per això fray Servando travessa oceans nedant sense despentinar-se, sobreviu a la luxúria desenfrenada dels càrrecs eclesiàstics i comprova amb sorpresa que als Estats Units, land of freedom, utilitzen negres com a substitut del carbó fer funcionar els trens.
 |
| Reinaldo Arenas |
I per això, i gràcies a la imaginació incalculable d'Arenas, podem llegir les delirants descripcions de les ciutats per on passa fray Servando, com ara
Roma, "donde los ladrones son tan abundantes que cuando alguien no lo es al momento lo canonizan; y, a pesar de eso, los santos son muy escasos",
Lisboa , "donde no hay más que silencio, pues tanta es el hambre en este sitio que la persona que habla la consideran acaudalada.",
els EUA, "el país donde por cada respiro hay que pagar un impuesto",
París, "maravillosa ciudad para quien sólo buscase la picardía y el pecado"
i, sobretot, Madrid: "No existe sobre la tierra pueblo más corrompido y sucio (...) En España están corrompidos hasta los recién nacidos y los muchachos, acabados de nacer, en vez de decir “mamá” sueltan una barbaridad increíble, que no se puede ni repetir(...) Los vicios y los desenfados de la moral no tienen límites, así como la corrupción de todo tipo, y la prostitución es tanta que a cada paso uno es acosado por una cuadrilla de mujeres que no cesan de hacernos proposiciones (...) En las iglesias es donde con mayor tranquilidad realizan estas mujeres sus ofertas..."
Etcètera.
Les penes de l'exili, la nostàlgia acumulada després d'anys de vagar per terres estrangeres, el desengany del retorn. Fray Servando ho resisteix tot, tot ho supera, gràcies a una sola virtut. Una sola característica que queda retratada a la magnífica escena en què el frare és empresonat per enèsima vegada, subjectat per tonelades de cadenes que l'impedeixen moure's:
Algo hacía que la prisión fuera imperfecta, algo se estrellaba contra aquella red de cadenas y las hacía resultar mezquinas e inútiles. «Incapaces de aprisionar...» Y es que el pensamiento del fraile era libre. Y, saltando las cadenas, salía, breve y sin traba, fuera de las paredes, y no dejaba ni un momento de maquinar escapes y de planear venganzas y liberaciones.
El pensament del frare era lliure, com lliure va ser la literatura d'Arenas, com lliure i fascinant és la novel·la que els representa a tots dos. Sap greu per García Márquez, però ni amb tres-cents premis Nobel seria capaç d'assolir aquestes quotes de dignitat creativa. Fi.