Podria començar parlant de les Dream Song fent un resum wikipèdic ràpid de Berryman. Dient que sovint s’associa a la poesia confessional de Lowell, Bishop o fins i tot Plath i acabant amb una nota biogràfica extremadament reveladora: Berryman era un estudiant de Columbia i de Cambridge, format essencialment en poesia clàssica. Paral·lelament a aquesta excel·lent formació acadèmica, Berryman era un alcohòlic. Wikipedia (que és més llesta que tots nosaltres junts) hi afegeix un suggerent “algunos de sus amigos dijeron que mientras estudiaba en la Universidad de Columbia parecía tener una doble personalidad” (visiteu la versió anglesa si voleu saber alguna cosa consistent de la vida d’aquest home).
Podria començar, deia, dient-vos tot això i concloent amb un sentenciós “Les Dream Song són el relat d’una ment depressiva i pertorbada amb clares mostres de (ahà, wikipèdia) doble personalitat”. Però això no faria justícia a una obra poètica plena, gairebé col·lapsada, d’imatges increïbles; construïda a partir de ressons i referències a una gran tradició literària que va des de la Roma Clàssica, fins a la pop culture, passant pels autors nord-americans més canònics; i amb un vocabulari que va dels registres més baixos (atemptats a la gramàtica anglesa all around) als més alts, amb construccions sintàctiques hiperbatòniques, però amb un alt sentit de la musicalitat i l’eufonia. Tot plegat fa de l’obra un gran exemple de postmodernitat literària.
Com l’autor mateix explica a “The Art of Poetry” (1972), el model que ressonava en la seva ment mentre escrivia les Dream Songs era la gran obra de Whitman, Song of Myself. I en efecte, l’obra té una clara vocació autobiogràfica i confessional. Tanmateix, i aquí radica part de la màgia dels poemes, no tenim un jo poètic fent-nos confessions, sinó un narrador en tercera persona que ens parla d’un tal Henry, que alhora, interactua amb un tal Mr. Bones, i tot d’altres personatges. Es tracta d’una obra polifònica, on moltes veus van cosntruint un univers que, com més endins t’hi capbusses, més comences a identificar autor, amb jo poètic, amb Henry, amb Bones, amb. Esquizofrènia i agudesa mental es reconcilien en uns poemes que es llegeixen com tires de còmic que narressin les aventures i els despropòsits d’aquest(s) personatge(s).
Antiheroi és, deia Jauss, aquell personatge amb el qual el lector només és capaç d’identificar-se a través de la ironia. I és aquí radica l'altre element clau de la seva contemporaneïtat. Henry és un antiheroi de manual: la vida l’avorreix, la literatura l’abomina, té constants desigs de mort. Però el propi to que utilitza, entre la frivolitat i la confessió més honesta, creen escenes esperpèntiques que desperten inevitablement, en el lector, mitges rialles. Henry ens va fent un inventari dels seus mals, les seves desesperacions, els desitjos de suïcidi, les seves borratxes i bogeries i més. En definitiva, l’obra bascula entre un constant sentit de la comicitat i un molt més greu lament, com un Bukowski que més enllà de sexe i cervesa deixa entreveure una angoixa profunda.
Podria començar, deia, dient-vos tot això i concloent amb un sentenciós “Les Dream Song són el relat d’una ment depressiva i pertorbada amb clares mostres de (ahà, wikipèdia) doble personalitat”. Però això no faria justícia a una obra poètica plena, gairebé col·lapsada, d’imatges increïbles; construïda a partir de ressons i referències a una gran tradició literària que va des de la Roma Clàssica, fins a la pop culture, passant pels autors nord-americans més canònics; i amb un vocabulari que va dels registres més baixos (atemptats a la gramàtica anglesa all around) als més alts, amb construccions sintàctiques hiperbatòniques, però amb un alt sentit de la musicalitat i l’eufonia. Tot plegat fa de l’obra un gran exemple de postmodernitat literària.
 |
| Mr. Berryman talking to Mr Bones |
Com l’autor mateix explica a “The Art of Poetry” (1972), el model que ressonava en la seva ment mentre escrivia les Dream Songs era la gran obra de Whitman, Song of Myself. I en efecte, l’obra té una clara vocació autobiogràfica i confessional. Tanmateix, i aquí radica part de la màgia dels poemes, no tenim un jo poètic fent-nos confessions, sinó un narrador en tercera persona que ens parla d’un tal Henry, que alhora, interactua amb un tal Mr. Bones, i tot d’altres personatges. Es tracta d’una obra polifònica, on moltes veus van cosntruint un univers que, com més endins t’hi capbusses, més comences a identificar autor, amb jo poètic, amb Henry, amb Bones, amb. Esquizofrènia i agudesa mental es reconcilien en uns poemes que es llegeixen com tires de còmic que narressin les aventures i els despropòsits d’aquest(s) personatge(s).
Henry rested, possessed of many pills
& gin & whiskey. He put up his feet
& switched on Schubert.
His tranquility lasted five minutes.
Antiheroi és, deia Jauss, aquell personatge amb el qual el lector només és capaç d’identificar-se a través de la ironia. I és aquí radica l'altre element clau de la seva contemporaneïtat. Henry és un antiheroi de manual: la vida l’avorreix, la literatura l’abomina, té constants desigs de mort. Però el propi to que utilitza, entre la frivolitat i la confessió més honesta, creen escenes esperpèntiques que desperten inevitablement, en el lector, mitges rialles. Henry ens va fent un inventari dels seus mals, les seves desesperacions, els desitjos de suïcidi, les seves borratxes i bogeries i més. En definitiva, l’obra bascula entre un constant sentit de la comicitat i un molt més greu lament, com un Bukowski que més enllà de sexe i cervesa deixa entreveure una angoixa profunda.
Podeu llegir tota la seva obra en anglès aquí. Ah, i si algun traductor rondés per aquí: no he aconseguit trobar cap versió ni en català ni en castellà, us convido a posar-vos-hi.