“Oh, East is East, and West is West, and never the twain shall meet”
Rudyard Kipling Ballad of East and West
A principis del segle XX, un dels primers Nobel de literatura sentenciava aquesta diferència entre Est i Oest, aquesta reconciliació impossible entre Orient i Occident; sentenciava, dic, perquè des de llavors sembla que autors de tot el món s’han aferrat a la frase per justificar la impossibilitat d’identificació entre uns i altres. El Sha o la desmesura del poder és un esforç honest de Kapuściński d’intentar entendre l’Altre, l’Orient, i més concretament el poble iranià durant la revolució islàmica de finals dels 70. El llibre sencer és una mena d'esborrany de diari personal, una taula rodona amb “fotografías de distintos tamaños, cassettes, películas de ocho milímetros, boletines, fotocopias de octavillas, todo amontonado, mezclado como un mercado viejo, sin orden ni concierto.” Un caos enorme que simula el caos imperant a Teheran, les deixalles de la Revolució, el despertar-se un cop el Sha ha estat enderrocat i preguntar-se, ¿i ara què collons passa?
Així doncs el llibre recull totes aquestes notes, intenta cosir totes les fotografies en un àlbum genealògic de la Revolució i aconsegueix muntar, com si anés col·locant peces d'un enorme puzzle, tots els esdeveniments anteriors a la Revolució, tots els petits actes que van acabar formant aquell insostenible Iran dels anys 70 i que donarien lloc al règim islamista que encara avui perdura. Kapuściński ens explica una batalla entre dos monstres que es van forjant en el territori persa. D’una banda hi ha el Sha Mohammad Reza Pahlevi (fill de Reza Khan, militar colpista i iniciador de la dinastia Pahlevi, ⎯sí, sí, aquell que els anglesos havien col·locat convenientment com a aliat europeista a principis dels any 20), Sha des del 1941, però amb una força especial després del cop d’estat de 1953 (de nou orquestrat per mans estrangeres, aquest cop la CIA) que enderrocaria el primer ministre Mosaddegh. D’altra banda, trobem l’integrisme religiós que va prenent força i que cristal·litzaria finalment en la figura de Jomeini.
Gràcies a la nacionalització del petroli (aconseguida gràcies l’exiliat Mosaddegh), el Sha comença a acumular quantitats ingents de diners que decideix invertir en la Gran Civilització d’Iran. Decideix modernitzar el seu país en un temps records i amb el suport de tot Occident (que es freguen les mans com petits uncles scrooge davant la fortuna de l’emperador). Tanmateix, el somni de la Gran Civilització es tradueix en un Sha petit i raquític en un supermercat americà immens, que compra sense haver-se fet una llista prèviament, que encarrega allò que veu a les revistes sense tenir del tot clar què demana. Compra els millors tancs, els portaavions més luxosos, els productes més nous i les tècniques més modernes. Ara bé, quan les compres arriben a Iran, via marítima, es troben que el port no té la capacitat de rebre les manufactures, després, el país no té amb què transportar-les i finalment, no tenim ni tant sols on guardar-les. Es veu que encara ara es poden veure tancs abandonats enmig del desert iranià. Al nivell de la intel·ligència la situació tampoc és massa millor, com tot bon dictador, el Sha s’ha encarregat de mantenir la seva població en la més profunda i negra ignorància, així doncs, es comencen a important tècnics, experts i militars d’arreu. I tot això, mentre el poble abandonat no té ni pa ni aigua.
 | |||
| Churchill saludant el nou Sha Reza Pahlevi 29 de novembre de 1943 |
L’Imperi tanca aquest modèlic funcionament estatal amb la Savak (genis de la tortura més refinada) que s’encarrega de reprimir dissidents i no dissidents, perquè ningú pugui dormir tranquil, perquè tothom visqui amb por de ser atrapat, torturat i finalment anul·lat. “Me acuerdo que contaba que los Savak lo habían llevado a una sala de grandes proporiciones una de cuyas paredes era de hierro candente. En el suelo había dos raíles y, sobre ellos, una silla de metal provista de ruedas, a la que lo ataron con unes correas. Un savakista apretó un botón y la silla empezó a deslizarse hacia la pared al rojo vivo.”
L’altre monstre, dèiem, es va creant poc a poc i en silenci, a les mesquites de tots els pobles iranians. Davant dels abusos del Sha i la pobresa exacerbada de la població, sobretot lluny de la capital, els iranians es refugien en la tradició. El poble xiïta, acostumat a la minoria i la repressió té un instint innat de lluita contra el poder establert, porten la revolució a la sang. Així doncs, comencen a veure en el Sha l’enemic, i en Occident, tots aquests estrangers amics de l’emperador que han portat aquesta “Gran Civilització”, el seu clar aliat a combatre. S’aferren en la tradició davant de l’estrany, busquen allò que els és familiar i sublimen un passat eternament millor. Així doncs, quan la Revolució finalment esclataria, el poble iranià donaria suport a aquell que recull aquesta tradició-refugi. I tots aquells, de caire més liberal o europeista, que ja durant els últims anys de l’Imperi havien estat en l’oposició, tot aquest gruix d’intel·lectuals que no s’identifiquen amb aquella tradició seran esborrats, seran eliminats com a contrarevolucionaris (i encara avui perseguits).
 |
| Jomeini tornant de l'exili l'1 de febrer de 1979 |
El llibre acaba amb una nota final d’esperança, amb una reflexió curiosament platònica del senyor Ferdusi, un venedor d’estores del carrer Ferdusi, Teheran.
−Todo es cuestión de buen gusto −me dice−; lo más importante, señor, es que hay que tener buen gusto. El mundo sería otro si hubiera más gente con algo de buen gusto. Todas las cosas horroroses −así las llama− como la mentira, la traición, el robo, la denuncia, etc. tienen un denominador común: la gente que las hace no tienen ni pizca de buen gusto.
El Señor Ferdusi cree que el pueblo lo superará todo y que la belleza es indestructible.