Una bufada de vent de tardor em porta el record d'un viatge: Atenes. La ciutat blanca, la ciutat de la deessa Atena, la ciutat de Pèricles, Sòcrates, Plató i Fídias; la ciutat on es van establir les bases del règim democràtic; la ciutat que es va convertir en bressol de la filosofia, la retòrica, el diàleg, i per damunt de tot, la paraula.
De tots els esdeveniments que em ballen pel cap, agafo el dia en què vàrem anar a visitar l'Acròpolis, coronada pel Partenó. Recordo que els meus sentits es van quedar hipnotitzats davant de tanta bellesa; entre el groc del sol, el blau intens del cel i el blanc trencat de les columnes del Partenó, sorgien altres colors més intensos, el vermell del desig, el rosa de l'amistat, tonalitats reals que saltaven davant els meus ulls per tal de ser capturades dins del meva retina i el meu cor. Hi ha records que duren una eternitat!
Havia llegit en un llibre sobre Atenes, que a l'any 510 abans de crist, l'oracle de Delfos havia sentenciat que aquella ciutat només seria habitada per Déus. Jo oblidant-me de totes les mirades celestials i de la meva condició terrenal, vaig agafar un parell de pedres del terra com record d'aquell viatge inoblidable; al profanar aquells tresors arqueològics, els Déus van enviar-me un càstig: una dona uniformada va començar a fer sonar un xiulet, plantant-se davant meu, i cridant-me quelcom en una llengua que jo no entenia pas. Ràpidament es va apropar la guia del grup per explicar-me i aclarir que la guarda m'havia vist agafar les pedres i ficar-les dins la bossa, i em demanava que tornés aquelles petites peces històriques, al seu lloc d'origen.
Vaig ficar la mà a la bossa i resignadament vaig tornar-les amb la resta de companyes silencioses. Totes les mirades que fins aquell moment s'havien concentrat a la meva persona van disgregar-se, i no vaig poder explicar a aquells ulls encuriosits perquè m'agraden les pedres.Fa molt molts anys, un amic, em va parlar del significat simbòlic que tenen les pedres. En va explicar que per algunes ideologies, una pedra bruta simbolitza una forma d'arribar al desenvolupament espiritual de l'home, als valors de l'ésser humà (el respecte, la fraternitat, la humilitat, la tolerància i els drets de les persones). Segons aquest sentit simbòlic es tractaria d'un constant procés de millora per part de l'ésser humà, de la seva passió per la saviesa i el coneixement, de la seva recerca d'allò bell, i de l'amor a un mateix i als semblants. Des de llavors em sento atreta per les pedres, el seu color, les seves formes, i la seva energia oculta.
