A finals del 1902, Franz Xaver Kappus jeia sota un arbre i llegia Rainer Maria Rilke i deuria pensar jo vull ser com ell i deuria odiar ser a l'Acadèmia militar i no escrivint versos porai entre flors i gespa i tranquil·litat. De sobte, va arribar el bondadós capellà de l'Acadèmia, Horacek
, i en veure que llegia poemes de Rilke va xiuxiuejar: "Així el cadet René Rilke s'ha convertit en poeta". Quina felicitat, la de l'estudiant, al saber que Rilke segurament havia jagut sota el mateix arbre! Horacek va explicar-li que Rilke s'havia escapolit de la carrera militar perquè, degut a la seva constitució dèbil, no havia entrat a l'Escola militar superior.
, i en veure que llegia poemes de Rilke va xiuxiuejar: "Així el cadet René Rilke s'ha convertit en poeta". Quina felicitat, la de l'estudiant, al saber que Rilke segurament havia jagut sota el mateix arbre! Horacek va explicar-li que Rilke s'havia escapolit de la carrera militar perquè, degut a la seva constitució dèbil, no havia entrat a l'Escola militar superior. El descobriment d'aquesta coincidència va animar el jove Kappus a enviar una carta amb diversos poemes i molts dubtes existencials al poeta, que, tot i només tenir set anys més que ell (Rilke tenia 27 anys) ja tenia molts fans per tot arreu.
Les 10 epístoles de Cartes a un poeta jove, publicades uns vint anys més tard pel mateix Kappus, desafortunadament, no contenen les cartes del jove estudiant. Tindria timidesa? Sentiment d'inferioritat literària? Qui sap. El cas és que ens hem hagut de quedar amb una única meitat del pastís.
Aquesta meitat, però, no deixa de tenir moltíssima xixa. Rilke dóna diversos consells al jove aprenent de poeta i, de fet, hipotetitzant una mica, no seria tan estrany que la relació estigués motivada pel fet que, tant l'erudit com l'aprenent, es sentien mutuament emmirallats: l'un perquè volia ser el que l'altre era i l'altre perquè, en el passat, havia estat el que el primer era llavors.
Rilke parla a Kappus sobre la necessitat vital d'escriure: "Sobretot això: pregunti's en l'hora més silenciosa de la seva nit: ¿he d'escriure? (...) I si fos una resposta afirmativa, si pot acarar-se a aquesta seriosa pregunta amb un fort i simple «he d'escriure», aleshores construeixci la seva vida damunt d'aquesta necessitat; la seva vida, fins l'hora més indiferent i insignificant, ha de convertir-se en un senyal i testimoni d'aquest impuls."
Si creus qu
e no pots viure sense escriure, diu Rilke, salva't dels tòpics i refugia't en la riquesa de la quotidianitat, allunya't del perill de la ironia i la lleugeresa, sigués seriós i sigues solemne i sigues profund. No evitis la solitud; és més, busca-la i accepta-la i entrega-t'hi perquè la solitud és complicada i és precisament en la dificultat on es troba la vida real. Entrega't a la dificultat de la solitud, al dubte i a la tristesa i no tinguis por, deixa succeir i succeir i succeir i que les coses passin, afirma el poeta, perquè l'art és un mode de vida que està molt més a prop de la vida que de qualsevol d'aquestes filigranes estetico-crítiques que s'han inventat ara, que estan buides de sentit o són pura patxanga pseudo-literària. Entrega't a tot perquè les preguntes existencials s'han de viure; s'ha de viure tot, tot, tot i estimar allò petit i humil i trobar la grandesa i l'eternitat en les minusculitats i diminuteses.
e no pots viure sense escriure, diu Rilke, salva't dels tòpics i refugia't en la riquesa de la quotidianitat, allunya't del perill de la ironia i la lleugeresa, sigués seriós i sigues solemne i sigues profund. No evitis la solitud; és més, busca-la i accepta-la i entrega-t'hi perquè la solitud és complicada i és precisament en la dificultat on es troba la vida real. Entrega't a la dificultat de la solitud, al dubte i a la tristesa i no tinguis por, deixa succeir i succeir i succeir i que les coses passin, afirma el poeta, perquè l'art és un mode de vida que està molt més a prop de la vida que de qualsevol d'aquestes filigranes estetico-crítiques que s'han inventat ara, que estan buides de sentit o són pura patxanga pseudo-literària. Entrega't a tot perquè les preguntes existencials s'han de viure; s'ha de viure tot, tot, tot i estimar allò petit i humil i trobar la grandesa i l'eternitat en les minusculitats i diminuteses.Entrega't també a la dificultatíssima de l'amor, l'última fita de la vida humana. Rilke explica a Kappus que entén l'amor com la unió de dues solituds que es delimiten i es reten homenatge mutuament i es defensen de la banalitat i la frivolitat i les convencions i els protocols que guien la vida en comunitat. De fet afirma, escandalitzat, que els joves es llancen els braços dels altres joves i perden i es perden els uns als altres i a si mateixos i es fan lios i que així no es va enlloc, que tot és confusió i cachondeo i poca seriositat, i que a la vida tot és seriós: l'única manera d'entendre l'amor de jove és com a constant aprenentatge.
En fi, després de les 10 cartes, un autèntic manual vital per qualsevol que vulgui arribar a poeta i qualsevol que no vulgui arribar-hi (l'edició en català, a més, d'Angle Editorial i del 2008, té un pròleg del Jordi Llovet preciós), una donaria per evidentíssim que Franz Xaver Kappus ha esdevingut un autèntic poeta.
I bé, algú havia sentit mai a parlar de Franz Xaver Kappus, més enllà de per les Cartes a un poeta jove? Algú ha llegit mai un poema del "jove poeta"?
Kappus va seguir la carrera militar i va ser oficial de l'exèrcit austrohungarès i més tard el van destinar a unes oficines de premsa. El seu estil era irònic i humorístic; just al revés de la solemnitat que no es cansava de predicar el poeta de veritat. A partir de 1925, Kappus va instal·lar-se a Berlín i va dedicar-se a escriure... trrrrr... NARRATIVA!, majoritàriament dedicada a l'experiència militar i als anys de la Primera Guerra Mundial (tot i que aquestes novel·les estan quasi desaparegudes dels catàlegs contemporanis; això és fàcilment comprobable).
Tants intents de joves poetes que hi ha, i el jove poeta per excel·lència va i no se'n fa. Perquè, això? Hi tindrien alguna cosa a veure, les cartes de Rilke? Se sentiria Kappus massa poc poeta per ser suficientment poeta per ser poeta?