Senyor Kapuśc
iński utilitza la metàfora transportista per parlar transcendentalment del temps. Els europeus, diu, hi estem sotmesos: horaris, terminis, dates fixades, jornades laborals,... el periodista polonès afirma vivim ofegats per aquesta bestiola metafísica que existeix fora de nosaltres mateixos. Perdre el temps ens perd: la supressió o la pròrroga d’un esdeveniment suposa una tragèdia insalvable. El nostre dia a dia està condicionat per la existència d’un rellotge gegant invisible, per un tic-tac (tic-tac, tic-tac) constant, per la certesa del límit.Així, mentre que la concepció temporal dels europeus és un drama total, la dels africans és totalment oposada. Tot i que marcada per una religiositat profunda (els avantpassats i els Déus són els qui tallen el bacallà), la noció africana del temps és molt més elàstica i d’un subjectiu que espanta. Ni hi ha un Monstre allà fora que fa tic-tac tic-tac ni formem part d’una mini-canica amb la que juguen les inclemències temporals: a l’Àfrica, l’home és l’amo i el temps és el mandao. Si un esdeveniment no s’esdevé, el temps no hi és: el temps africà, passiu i submís, existeix com a conseqüència d’una acció humana. Mentre l’africà espera que l’autobús es posi en marxa, el temps és un concepte que simplement no existeix: simplement s’asseu i espera, espera, espera, se sumeix en un estat de no-existència, no-vida, no-res de res. No parla, no beu, no menja, fixa els ulls al buit. Només quan l’autobús comenci a avançar, l’africà tornarà a revifar, a ser persona i conscient del propi voltant i de la calor que fa i que el conductor no calla i tota la mandanga.
El temps, doncs, ronda o no pel món, és creat o és innat, és servent i amo alhora, nyicris i jefe, criat i patró, majordom i líder; en definitiva, és o no és depenent del continent. Jo, si fos ell, pensant egoistament, no baixaria del Mediterrani ni de Gibraltar.