Hi ha dues possibilitats vitals, dos pols oposats: el pol lleuger, fàcil, graciós, de sensualitat divertida, de llibertat desbocada, de falta o destrucció de límits, de vida vaporosa i responsabilitats limitades; i el pol feixuc, el de l'amor, de la tragèdia, dels greus i densos compassos de la consciència (del patiment a vegades; del sacrifici, a vegades).
Un món és modern, l'altre anacrònic. Es pot ser i viure lleugerament, despreocupacions i simpatiquisme, o viure feixugament amb responsabilitats, seriositat i, també, mal de cap. N'hi ha que traeixen per no deixar de ser lleugers. N'hi ha que se sacrifiquen per no ser-ho. També n'hi ha que ho són, de lleugers o feixucs, per naturalesa i ja els hi està bé. Es pot escollir? Cal escollir?
Kundera ens proposa dos models que en el fons no són més que dos estats mentals que nosaltres, per les nostres complicades i humanes contradiccions, no seguim amb puresa. Més aviat, tendim a _. És allò del fons. Hi ha qui té fons transcendent i hi ha qui té fons flotador. Qui excava i qui flota.
N'hi ha que volen aparentar lleugeresa i que són capaços d'enganyar a tothom i quan s'acaba la festa i giren la cantonada sols, tornant a casa, deslliuren tot el pes del temps, de la nit, dels fanals que els acompanyen i el deixen caure sobre les pròpies espatlles. No és tristor, és la consciència de què a la vida hi ha algun secret amagat, alguna cosa per damunt de la pròpia vida, que xiuxiueja a través del cafè, dels llibres, de les coses del món i que cal posar-hi atenció. Arrelar i fusionar-se amb cada petita partícula material.
N'hi ha que es prohibeixen la serenitat, que en la resposta pausada hi veuen una pèrdua de vida. Ells resen a l'eufòria de fer, d'actuar, de moure's. Tallen les pròpies arrels una vegada rera l'altra, salten d'una cosa a una altra sense deixar-hi rastre. Les coses no els xiuxiuegen, els criden amb alegria, amb violència i ells han de respondre-hi amb velocitat. Es projecten cap al món, reboten entre les coses, voldrien sortir d'ells mateixos i volar gasosamentper l'univers.
Kundera busca respostes: en quin equip juguem, quins colors portem tenyits a la pell, quina tendència perdurarà per la nostra consciència fins que siguem prou vells per deixar de fer-nos preguntes... En realitat, la nostra condició humana ens fa ser com els bons llibres, difícils de catalogar. Flotadors que excaven i excavadors que floten.
[sobre La insostenible lleugeresa del ser de Milan Kundera]
Un món és modern, l'altre anacrònic. Es pot ser i viure lleugerament, despreocupacions i simpatiquisme, o viure feixugament amb responsabilitats, seriositat i, també, mal de cap. N'hi ha que traeixen per no deixar de ser lleugers. N'hi ha que se sacrifiquen per no ser-ho. També n'hi ha que ho són, de lleugers o feixucs, per naturalesa i ja els hi està bé. Es pot escollir? Cal escollir?
Kundera ens proposa dos models que en el fons no són més que dos estats mentals que nosaltres, per les nostres complicades i humanes contradiccions, no seguim amb puresa. Més aviat, tendim a _. És allò del fons. Hi ha qui té fons transcendent i hi ha qui té fons flotador. Qui excava i qui flota.
N'hi ha que volen aparentar lleugeresa i que són capaços d'enganyar a tothom i quan s'acaba la festa i giren la cantonada sols, tornant a casa, deslliuren tot el pes del temps, de la nit, dels fanals que els acompanyen i el deixen caure sobre les pròpies espatlles. No és tristor, és la consciència de què a la vida hi ha algun secret amagat, alguna cosa per damunt de la pròpia vida, que xiuxiueja a través del cafè, dels llibres, de les coses del món i que cal posar-hi atenció. Arrelar i fusionar-se amb cada petita partícula material.
N'hi ha que es prohibeixen la serenitat, que en la resposta pausada hi veuen una pèrdua de vida. Ells resen a l'eufòria de fer, d'actuar, de moure's. Tallen les pròpies arrels una vegada rera l'altra, salten d'una cosa a una altra sense deixar-hi rastre. Les coses no els xiuxiuegen, els criden amb alegria, amb violència i ells han de respondre-hi amb velocitat. Es projecten cap al món, reboten entre les coses, voldrien sortir d'ells mateixos i volar gasosamentper l'univers.
Kundera busca respostes: en quin equip juguem, quins colors portem tenyits a la pell, quina tendència perdurarà per la nostra consciència fins que siguem prou vells per deixar de fer-nos preguntes... En realitat, la nostra condició humana ens fa ser com els bons llibres, difícils de catalogar. Flotadors que excaven i excavadors que floten.
[sobre La insostenible lleugeresa del ser de Milan Kundera]