Davant d'un llibre, el lector és objectiu de seducció. Les paraules, perras negras, estàtiques però sempre reinterpretables, es converteixen en vedettes de l'escriptor, del fer-anar-per-on-vol del qual dependrà el naixement o no d'una relació (sigui d'odi o d'amor) entre lector i narració.
Pel que fa a mi, al principi estava bastant convençuda que en Vila-Matas no em seduiria. Hi havia, no sé com dir-ho, un component pasión de gavilanes que em superava: en la meva opinió, l'estil tenia un punt enganxós al que no m'aconseguia adaptar. Finalment, però, el procés de seducció de El viaje vertical (1999, Anagrama) ha acabat per dominar-me i ara sí que sí que puc dir: chapeau. Partint d'un argument tòpic, home septuagenari és abandonat de manera sobtada per la seva dona el dia després de celebrar les bodes d'or, Vila-Matas traça una novel·la que, finalment, se'ns presenta amb la forma d'un cercle perfecte. Federico Mayol, el setantí desterrat, exparlamentari i catalanista, aficionat al pòquer i home de negocis total, forma part d'aquella generació que va quedar-se sense educació per culpa de la guerra civil. Aquest trauma, que corre per dins i esdevindrà el fil conductor de la novel·la, l'ha convertit en un extremista de la doctrina de "la millor educació la dóna la vida" i un anti-artisteo total. La mania al bohemisme el porta, a més, a odiar i carregar tota la culpa del sentiment de frustració al seu fill petit, Julián, un motivat de la vida artística que està segur que en una altra vida va viure a l'Atlàntida i es passa el dia intentant pintar "puertos metafísicos" i levitant.
Paral·lelament a tot això, quan Julia diu a
Mayol que c'est fini mon amour, aquest decideix que li convé, li convé, li convé un viatge i decideix marxar a Oporto, la terra del bon vi, viatge geogràficament vertical que continuarà per Lisboa i culminarà a l'illa de Madeira, on el setantí recuperarà l'autoestima i el temps cultural i orgullosament perdut.A més, el gran hit de la novel·la és la intrusió gradual d'una veu en primera persona a mode de narrador, que al principi pot identificar-se amb un Vila-Matas fictici però que acaba transformant-se en un nou personatge, Pedro, escriptor de Madeira i lladre de nòvies que, després de conèixer Mayol, ha decidit convertir-lo en protagonista d'una novel·la.
Sí, efectivament la novel·la que Pedro ha decidit escriure és la mateixa que tenim a les mans, i podem imaginar que Mayol, tant en contra dels "puertos metafísicos" i les ximpleries creatives, no pot evitar sentir-se el rei del mambo veient que Anagrama publica la seva biografia. Així, després d'una progressió positiva que culmina en la transformació de la idea total del llibre, la novel·la acaba sent principi i fi de si mateixa, causa i conseqüència. A més, Vila-Matas farda de la seva culturilla introduint cites entre capítols i a través de la veu de Pedro o les tertúlies que fan entre amics, i al·ludeix a personatges variopintos com el professor Pnin, mossèn Cinto o Claudio Magris. El resultat de tot plegat és una novel·la sobre les conseqüències de la guerra civil pel que fa a l'educació i el malestar de la incultura, sobre els mecanismes de defensa i autoestima i la dualitat no excloent entre aprendre de l'art o aprendre de la vida. Judici final: sens dubte, cosa fina.