Déu de s'univers
no me diguis que me deixes
aquí tirat
i aquí tirat
Antònia Font
aquí tirat
i aquí tirat
Antònia Font
El pollastre que va viure Verdaguer els últims anys de la seva vida no mereix la imatge de capellà-orxata que se'n té avui dia. Cert és que feia moltes cançonetes populars, d'aquestes amb una estrofa en cursiva que va repetint-se i amb diminutius a punta pala. Tot i això, cal professar un respecte immens per una personalitat com la de mossèn Cinto, que va ser d'una contradictorietat tremenda i enlluernadora.
El problema era
que dins en Jacint hi habitaven dues persones totalment oposades: el capellà i el poeta. El capellà encarnava el bé, el cel, l'esperit i totes aquestes coses blaves i roses i de núvol de sucre; i el poeta encarnava el mal, la corrupció de la vida terrenal, el mal d'aquesta "vall de llàgrimes" que és la Terra. Ja hi ha certa polèmica sobre si Verdaguer hauria estat o no capellà si el context social no l'hagués portat en catifa vermella cap al sacerdoci, però el cas és que va ser-ho i que, de fet, la seva devoció sacerdotal contribuí a la seva perdició.
La tensió entre el poeta i l'eclesiàstic sempre va existir, però va fer-se més gran el 1886 (quan mossèn Cinto tenia 41 anys), any en què va fer un viatge a Terra Santa. La visita als passatges bíblics va deixar marca en Verdaguer. De sobte, va veure que portava una "vida de regalo" i que s'havia entregat de forma exagerada als plaers de la fama poètica. De fet, Verdaguer no s'havia saltat ni un dels homenatges que li havien fet (i llavors ja li havien fet molts homenatges) ni havia denegat cap condecoració ni res. Ras i curt, li encantava ser famós. Hi disfrutava com un nen, però li va passar factura.
Després d'aquest viatge, Verdaguer va entregar-se a l'oració, la confessió i, sobretot, l'almoina. Repartia diners del marquès de Comillas (en aquella època, i fins al 1893, va viure al palau dels Comillas i n'era el capellà privat) (per cert, palau dels Comillas = palau Moja; a la cantonada entre Rambles i Portaferrissa), que observava amb desgana com els seus duros fugien i fugien entre pidolaires interessats i mentiders. Total, que mossèn Cinto va lliurar-se a la vida sacerdotal com el que més, fet que el portà a fer amistats perilloses i
entregar-se, trrrrr... a les pràctiques exorcistes. Efectivament, un tal Joaquim Piñol va convèncer Verdaguer de la presència del mal sobre la terra i de la possibilitat d'eliminar-lo. Així doncs, mossèn Cinto va començar a reunir-se amb un grup de visionaris i exorcistes a una "casa d'oració", on ell exercia el paper de "lo del carpità" perquè apuntava tot el que hi veia. I, per si fos poc, durant aquella època Verdaguer va conèixer la família Duran, de la qual es deia que la filla petita duia el dimoni dintre.
Els ingredients ja estaven servits: Verdaguer, després de les misses al palau Moja, duia la mare i filla Duran a la seva cambra i practicava exorcismes a Amparo, la petita. I, per si no en teniem prou, el 1892 el sacerdot (perquè ara era més sacerdot que poeta) va comprar-se la finca dels Penitents (futura Vil·la Joana) per poder-hi fer pràctiques tipus casa d'oració.
És clar, totes aquestes coses al marquès Claudi Comillas no li feien gens de gràcia. Veia com el seu capellà s'anava tornant lelo i va decidir, amb el recolzament del bisbe Morgadanes i altres personatges del gremi, dur-lo al santuari de la Gleva perquè es recuperés. Li ho van dir a la sobretaula del dinar dels Jocs Florals, és a dir el primer diumenge de maig de 1893, i Verdaguer s'ho va prendre molt malament però no s'hi va poder negar. Tot i això, no va perdre el contacte amb la família Duran i, al cap de dos anys, va baixar i va instal·lar-se a casa seva. Pobre mossèn Cinto, havia passat de ser el poeta famós i reconegut i prestigiós a un capellà polèmic, exorcista i amb indicis de futur marginat social. El juliol del 1895 el van suspendre a divinis, llicència sacerdotal que el poeta no recuperarà fins tres anys més tard, quan la dona Duran ja havia mort (cosa que va facilitar molt la recuperació de la llicència sacerdotal) i ell estava molt més dòcil i tranquil·let. Els últims anys, els va passar en la penúria econòmica total. Pocs dies abans de morir, a l'Hospital, el van anar a veure uns amics que el van forçar a signar un testament amb el qual no estava d'acord, però el dia abans de morir va canviar-lo i va donar-ho tot a la família Duran i va dir: "Ara ja puc morir tranquil!".
Dic capellà-orxata perquè
la figura de Verdaguer, en general, fa una mandra que espanta. Mossèn Cinto sona a educació secundària, a les cançonetes populars del bon capellanet. Doncs bé, en Verdaguer hi va haver un conflicte etern entre eclesiàstic i poeta. El sacerdot li limitava la vida poètica perquè no podia lliurar-se suficientment al món terrenal, i el poeta li limitava la vida religiosa perquè, en les lletres, hi havia alguna cosa que olorava a traïció, a mundaneo. De fet, quan Verdaguer va entendre que la poesia no ajuda a comprendre el món sinó que en crea d'alternatius, va caure en l'abisme: el concepte de veritat eclesiàstica, lligat a l'adequació, no tenia res a veure amb la creativitat i imaginació dels "móns alternatius" poètics. Potser hauria pogut ser un (encara més) gran poeta, i segurament hauria estat un millor sacerdot. La contradicció va ser-hi sempre. Com es desprèn d'un diàleg que va mantenir amb Apel·les Mestres:
- (...) De vegades abaixo els ulls a terra i en veig moltes, de coses que em sedueixen! La natura i els homes m'ofereixen quadros que em sembla que encara fóra capaç de cantar-los... i de cantar-los bé. Però, ja li he dit: m'he tancat en un cèrcol de ferro.
- Trenqui'l.
- També hi he pensat i més de lo que vostè pot imaginar-se. Ah, poc sap vostè lo que m'oprimeix aquesta sotana!
- Però i Calderón, i Lope, i Vicenç Garcia?...
- Tot lo que vulgui: però quan em sento vacil·lant em dic «o poeta o capellà... o capellà o poeta» i després de meditar-ho bé, acabo sempre dient-me «capellà!».
El problema era
que dins en Jacint hi habitaven dues persones totalment oposades: el capellà i el poeta. El capellà encarnava el bé, el cel, l'esperit i totes aquestes coses blaves i roses i de núvol de sucre; i el poeta encarnava el mal, la corrupció de la vida terrenal, el mal d'aquesta "vall de llàgrimes" que és la Terra. Ja hi ha certa polèmica sobre si Verdaguer hauria estat o no capellà si el context social no l'hagués portat en catifa vermella cap al sacerdoci, però el cas és que va ser-ho i que, de fet, la seva devoció sacerdotal contribuí a la seva perdició.La tensió entre el poeta i l'eclesiàstic sempre va existir, però va fer-se més gran el 1886 (quan mossèn Cinto tenia 41 anys), any en què va fer un viatge a Terra Santa. La visita als passatges bíblics va deixar marca en Verdaguer. De sobte, va veure que portava una "vida de regalo" i que s'havia entregat de forma exagerada als plaers de la fama poètica. De fet, Verdaguer no s'havia saltat ni un dels homenatges que li havien fet (i llavors ja li havien fet molts homenatges) ni havia denegat cap condecoració ni res. Ras i curt, li encantava ser famós. Hi disfrutava com un nen, però li va passar factura.
Després d'aquest viatge, Verdaguer va entregar-se a l'oració, la confessió i, sobretot, l'almoina. Repartia diners del marquès de Comillas (en aquella època, i fins al 1893, va viure al palau dels Comillas i n'era el capellà privat) (per cert, palau dels Comillas = palau Moja; a la cantonada entre Rambles i Portaferrissa), que observava amb desgana com els seus duros fugien i fugien entre pidolaires interessats i mentiders. Total, que mossèn Cinto va lliurar-se a la vida sacerdotal com el que més, fet que el portà a fer amistats perilloses i
entregar-se, trrrrr... a les pràctiques exorcistes. Efectivament, un tal Joaquim Piñol va convèncer Verdaguer de la presència del mal sobre la terra i de la possibilitat d'eliminar-lo. Així doncs, mossèn Cinto va començar a reunir-se amb un grup de visionaris i exorcistes a una "casa d'oració", on ell exercia el paper de "lo del carpità" perquè apuntava tot el que hi veia. I, per si fos poc, durant aquella època Verdaguer va conèixer la família Duran, de la qual es deia que la filla petita duia el dimoni dintre.Els ingredients ja estaven servits: Verdaguer, després de les misses al palau Moja, duia la mare i filla Duran a la seva cambra i practicava exorcismes a Amparo, la petita. I, per si no en teniem prou, el 1892 el sacerdot (perquè ara era més sacerdot que poeta) va comprar-se la finca dels Penitents (futura Vil·la Joana) per poder-hi fer pràctiques tipus casa d'oració.
És clar, totes aquestes coses al marquès Claudi Comillas no li feien gens de gràcia. Veia com el seu capellà s'anava tornant lelo i va decidir, amb el recolzament del bisbe Morgadanes i altres personatges del gremi, dur-lo al santuari de la Gleva perquè es recuperés. Li ho van dir a la sobretaula del dinar dels Jocs Florals, és a dir el primer diumenge de maig de 1893, i Verdaguer s'ho va prendre molt malament però no s'hi va poder negar. Tot i això, no va perdre el contacte amb la família Duran i, al cap de dos anys, va baixar i va instal·lar-se a casa seva. Pobre mossèn Cinto, havia passat de ser el poeta famós i reconegut i prestigiós a un capellà polèmic, exorcista i amb indicis de futur marginat social. El juliol del 1895 el van suspendre a divinis, llicència sacerdotal que el poeta no recuperarà fins tres anys més tard, quan la dona Duran ja havia mort (cosa que va facilitar molt la recuperació de la llicència sacerdotal) i ell estava molt més dòcil i tranquil·let. Els últims anys, els va passar en la penúria econòmica total. Pocs dies abans de morir, a l'Hospital, el van anar a veure uns amics que el van forçar a signar un testament amb el qual no estava d'acord, però el dia abans de morir va canviar-lo i va donar-ho tot a la família Duran i va dir: "Ara ja puc morir tranquil!".
Dic capellà-orxata perquè
la figura de Verdaguer, en general, fa una mandra que espanta. Mossèn Cinto sona a educació secundària, a les cançonetes populars del bon capellanet. Doncs bé, en Verdaguer hi va haver un conflicte etern entre eclesiàstic i poeta. El sacerdot li limitava la vida poètica perquè no podia lliurar-se suficientment al món terrenal, i el poeta li limitava la vida religiosa perquè, en les lletres, hi havia alguna cosa que olorava a traïció, a mundaneo. De fet, quan Verdaguer va entendre que la poesia no ajuda a comprendre el món sinó que en crea d'alternatius, va caure en l'abisme: el concepte de veritat eclesiàstica, lligat a l'adequació, no tenia res a veure amb la creativitat i imaginació dels "móns alternatius" poètics. Potser hauria pogut ser un (encara més) gran poeta, i segurament hauria estat un millor sacerdot. La contradicció va ser-hi sempre. Com es desprèn d'un diàleg que va mantenir amb Apel·les Mestres:- (...) De vegades abaixo els ulls a terra i en veig moltes, de coses que em sedueixen! La natura i els homes m'ofereixen quadros que em sembla que encara fóra capaç de cantar-los... i de cantar-los bé. Però, ja li he dit: m'he tancat en un cèrcol de ferro.
- Trenqui'l.
- També hi he pensat i més de lo que vostè pot imaginar-se. Ah, poc sap vostè lo que m'oprimeix aquesta sotana!
- Però i Calderón, i Lope, i Vicenç Garcia?...
- Tot lo que vulgui: però quan em sento vacil·lant em dic «o poeta o capellà... o capellà o poeta» i després de meditar-ho bé, acabo sempre dient-me «capellà!».