- Si el que vols és que torni a posar davant teu com l'altre dia -va dir amb un gest de disgust-, no ho tornaré a acceptar mai més, perquè en moments com aquells els teus ulls no em parlen. No penses en mi encara que em miris.
Aquestra frase de Gillette al seu amant Poussin resumeix, en certa manera, la contraposició entre Vida i Art que apareix a L'obra mestra desconeguda de Balzac. Apareguda per primer cop el 1831, aquesta petita joia literària narra la visita dels pintors Porbus (en plena maduresa) i Poussin (el novell) al taller de Frenhofer, un pintor vell i extrafolari que porta anys i panys creant la seva gran obra mestra. Poussin ha arribat a París fa poc i està intentant fer-se un lloc en el món de l'art i està totalment embadalit per la situació, tot és molt entranyable i tendre... però també perillós: Frenhofer es nega a ensenyar-los-hi la seva obra (tot i que es passa el dia parlant-ne) i Poussin acaba demanant a la seva amant Gillette que posi davant de Frenhofer com a "intercanvi" per tal de poder contemplar l'obra mestra del vell pintor.
Les coses van com van i, més endavant, descobrim que Frenhofer no és més que una víctima de la seva pròpia genialitat, de l'anhel romàntic de l'absolut: la seva ambició de crear una obra viva s'acaba convertint en una llosa. De fet, aquest home és la versió més extrema del típic romàntic, del tòpic d'artista. No és per res que Cézanne es definia com la seva personificació real...
Frenhofer és un defensor evident de l'art pour l'art en el sentit de no buscar-li plaers externs, el paper que va fer l'artista en la societat productiva de la burgesia francesa, cap al 1830, amb la monarquia de monsieur Lluís Felip d'Orleans, expert marginador d'artistes. Balzac, doncs, ens presenta el vell pintor com l'inadaptat, el marginat social, el contracorrentista per antonomàsia. Això sí, l'artista és el solitari però també l'iniciat, l'afortunat de saber les causes secretes de les coses, l'únic ésser capaç de crear vida. En definitiva, l'home més proper a Déu. Frenhofer és el geni i el llunàtic, el boig i el prodigi; però aquest aïllament general també comporta el risc de perdre's en les pròpies divagacions i acabar autoimmolat per l'art. És el gran perill del deliri artístic.
I és que Frenhofer no en té prou en pintar un quadre ultrarealista: ell vol ser Déu, crear vida, i l'excés d'ambició el porta, en catifa vermella, al fracàs més estrepitós. Eguerrat per excés d'abstracció, que dirien; i d'orgull i amor propi i anhel d'absolut.
De fet, quan Porbus i Poussin aconsegueixen observar la suposada obra mestra, l'única figura que distingeixen és un peu: un peu viu, realment, però l'única salvació pictòrica que demostra que temps enrere, en aquella tela, hi va viure una dona. Ara, la seva Belle Noiseuse ha mort a causa d'un overbooking de passió artística i creadora, d'un desbordament de pinzellades i un excés de consciència de sóc-Prometeu. Frenhofer s'implica en l'obra fins al punt que l'és: l'excés de turbina cerebral, que culmina en el divorci entre teoria i pràctica, l'ha acabat convertint en un ésser incapaç de copsar la realitat. Una lluita inútil i prematurament perduda entre Real i Ideal.
Hi ha una clara contraposició entre l'Art i la Vida, personificada en les dues dones que apareixen a la novel·la: Catherine Lescault, "l'amant" de Frenhofer; i Gillette, la jove amant del jove Poussin. L'amant del vell pintor ho és entre cometes perquè, de fet, no és més que el quadre en sí, l'Obra, la Idea. Mentre que Catherine Lescault no existeix realment, Gillette és bella i és carn i ossos i és la Realitat i la Vida i lo tangible i de veritat.
En un moment determinat, Poussin, a cavall entre l'èxtasi de l'art i l'èxtasi del seu amor per Gillette (és a dir, l'èxtasi de la vida), proposa a la seva amant de fer de model de Frenhofer per tal de poder contemplar la seva obra d'art: madame Catherine. Es tracta, bàsicament, d'un bescanvi: la Vida per l'Art. Gillette sap que, si accepta posar per Frenhofer, l'escletxa que s'obrirà entre ella i Poussin serà irremeiable: sap que o és ella o és la pintura i la futura glòria del seu amant. Aquesta diàleg entre els dos jovenets és una metàfora clara de la majúscula contraposició Art - Vida: Poussin, en moments d'amor absolut, afirma "que morin l'art i tots els seus secrets!", però despres li parla "no veient més que el seu art".
O una cosa o l'altra, diu Balzac. Art versus Vida, Ideal versus Real, però tot no es pot abarcar. En el cas de Frenhofer, es tracta d'una mort vital en favor de l'art, d'una pèrdua total dels peus a terra. La paradoxa de tot això és que Frenhofer, al cap i a la fi, està intentant donar vida i aire i moviment a les seves figures; però, com més vida pretén donar-li, més s'apropa a l'Art i més s'allunya de la Vida real.
Balzac, doncs, construeix una faula moral sobre la condició de l'artista i els límits de la creació artística en si, narra la història d'un pintor perdut en els laberints del propi ego, amb els ulls tan i tan endins que li han caigut per laringes i estòmacs i intestins i ara porta un mareig de ca'l Déu i només es creu a si mateix i al final ningú entén res. És el deliri de l'art. Pura retòrica de l'èxtasi.