Villa Diodati, juny de 1816. Mary Wollstonecraft Shelley ja ha conegut Percy Shelley i ja s'han escapat de casa i ja han tingut un fill i, juntament amb Claire Clairmont, han anat a fer una visita a la mansió suïssa de lord Byron, prop del llac de Ginebra. L'explosió del volcà Tambora ha produït un pollastre de notable consideració que ha fet sumir tot l'hemisferi nord en una mena d'hivern plujós i permanent. És l'any sense estiu.
Una nit, la parella Shelley, Byron i John Polidori (el metge personal del baró anglès), refugiats a la casa, llegeixen unes històries de fantasmes que els han caigut a les mans. Donada la motivació del context, tètric fora mida, el senyor Byron repta tothom a esciure una història de fantasmes basada en algun fet sobrenatural. La jove Shelley, que només té 19 anys, ha estat tot aquest temps escoltant les converses que han mantingut el baró i el seu home sobre progressos científics i Andrew Crosse i darwinismes i galvinismes varis i passa dies i dies buscant arguments per la seva història, alguna cosa horrorosa que evoqui els misteris de la naturalesa humana i susciti un terror total.
Una (altra) nit, després d'escoltar atentament la conversa dels dos doctes, Mary Shelley, en un atac d'imaginació desbordada i creativitat colossal, té una espècie de visió. Amb els ulls tancats (però amb una viva claredat mental, que afirma ella mateixa), observa l'escena en què el doctor Frankenstein engendra el seu monstre i, horroritzat per la repulsió de la seva pròpia obra, se'n allunya immediatament. Albirada aquesta escena mental, la futura escriptora entén que ja ha trobat el seu argument i, motivada pel seu marit, decideix convertir-lo en una novel·la. És així com, dos anys després, publica el que serà considerat un dels primers mites de la ciència-ficció: Frankenstein o el modern Prometeu.
Tot i que la versió cinematogràfica de James Whale (del 1931, amb un monstre de nom Boris Karloff i amb sis hores de maquillatge a sobre) ha adquirit un prestigi considerable, la versió literària la supera amb escreix. Mary Shelley ataca, en certa manera, el perill del desenvolupament científic: Victor Frankenstein, encegat per l'ambició de coneixement, es converteix en un Prometeu contemporani donant vida al seu monstre mític, sovint confós amb el mateix creador. La línia que separa el progrés i la ciència de la bogeria és molt fina, ens diu Shelley, i el mite del científic boig potser no és tan mític. Frankenstein, a cavall entre la culpa i l'absolució espirituals, es lliura totalment als propis debats morals mentre la seva família va morint assassinada per la seva creació, que li exigeix que creï una dona per no haver de passar tota la vida sol. Perquè un monstre no té la possibilitat de l'amor.
I el fet és que el monstre de Frankenstein sí que és tot amor, però tothom el veu tan esfereïdor que no hi ha qui es pari a escoltar-lo. Són els ens extravagants com ell els que serveixen per ensenyar tot el que no s'ha de ser i enquadrar la noció d'home dins d'uns límits determinats. El monstre és un monstre i, com tants altres, és gegant; però ell no ho és per atzars incerts ni destins funestos sinó perquè el seu creador va creure que fer-lo XXL seria més eficaç. Pura ciència. Així doncs, ell és tan excessiu i colossal com la voluntat humana que ha pretès crear-lo. El seu cos és una metàfora del desbordament de la creativitat humana, dels humans inconscients i irresponsables trepitjant terreny prohibit.
El cos del monstre de Frankenstein és fruit d'un miracle genètic i simbolitza, en certa manera, la societat anglesa de principis del XIX i el progrès de la ciència i la indústria i el capitalisme. Així, reflexa l'avenç de la societat però també el seu estancament, perquè al principi ell és anhel de bellesa i puresa i voluntat de coneixement i amistat i coses boniques, però el menyspreu de la humanitat el converteix en un ésser agressiu i incivilitzat, en el monstre que els humans creuen que és. El seu cos reflexa la part fosca i infrahumana que tots portem a dins; la diferència és que, mentre que la majoria dissimulem amb ganyotes tendres, el monstre està predisposat a ser dolent.
Però el pitjor és que ell també s'odia a ell mateix. Ni el propi monstre s'escapa de convencions i estereotips socials i, quan es veu reflectit al llac, reacciona igual que la resta d'humans: totalment esgarrifat. L'anatomia és la seva pròpia trampa. I al final, tot i ser un assassí, el pobre monstre se'ns presenta com un babau mental, digne de compassió i espatllat pels maleïts humans irreflexius i irresponsables.