¿I si,efectivament, tota la meva vida, la meva vida conscient,
no hagués estat "com calia"?
no hagués estat "com calia"?
Ivan Ilitx s'ha construït els pilars de la felicitat sobre un bon càrrec oficial, un sou digne, una família completa i un apartament car i cursi. És el paradigma del savoir faire, del quedar bé i actuar comme il faut: un autèntic burgès. Moblant el nou apartament a mode tieta carrinclona, s'enfila a una escala i cau, però només es pica de costat amb la maneta de la finestra. Després del cop, però, el protagonista cau misteriosament malalt, malaltíssim, cada metge que el visita s'inventa un diagnòstic diferent i ell entra en un sac negre i fosc on conviu amb el dolor físic i el sofriment moral de comprendre que, en el fons, els seus pilars feliços no són tan sòlids com ell creia.
Aquest cop aparentment imperceptible (i, en realitat, insignificant: no té res a veure amb el sofriment del protagonista) marca l'inici del turment psíquic d'aquest individu imaginari: la consciència progressiva que tot el que ha fet fins ara no ha servit per res. Lev Tolstoi acusa el seu personatge d'haver portat una vida totalment burgesa en el sentit que només s'ha fixat en materialismes i convencions socials i el condemna a La mort d'Ivan Ilitx (1886), una faula moral sobre el caràcter putrefacte dels ritus socials.
Falsedat, egocentrisme, gent que deixa passar la vida sense adonar-se de res; tot el seu voltant plasma la vulgaritat i insensibilitat de la societat urbana russa de l'època. Al assabentar-se de la seva mort, els seus companys de feina s'estalvien mocadors i llàgrimes i només s'alleugen de no haver estat ells els qui han passat a millor vida i calculen com els afectarà la cadena d'ascensos laborals fruit de la plaça vacant. La mare i la filla, per la seva banda, només es dignen a seguir les quatre regles que es poden llegir al manual de pare-marit-malalt. Per aquesta gent, el sentiment és burocràcia.
Perdut en les seves divagacions, Ivan Ilitx comença a fer recompte de la seva vida i descobreix que l'únic que se'n salva són la infància i la naturalesa, estats purs i incorruptes encarnats pel fill més petit i Gueràssim, un criat tranquil i humil que ve de pagès, l'única persona que el malalt tolera en els seus últims dies.
De fet, Tolstoi és Ivan Ilitx: els seus anys joves no van ser de rata de biblioteca i llegir clàssic i abocar-se al coneixement sinó totalment ociosos i despreocupats, entregant-se a l'alcohol i el sexe i fregant la ludopatia. Com que venia de família aristocràtica, els duros no li faltaven i va entregar-se a una joventut feliç i fandula que, anys després, va rebutjar totalment.
Igual que Ivan Ilitx, en cert moment de la seva carrera brillant com a escriptor, un cop escrits i publicats diversos cims de la literatura universal com Anna Karènina o Guerra i Pau, Tolstoi va penedir-se de la fama i els diners i la riquesa i l'herència i va acusar-se de portar una existència buida de sentit. L'estratègia per suplantar aquests buits, declarats a la Confessió (1882), va ser entregar-se a l'altruisme i la filantropia, intentar escriure obres més senzilles pels camperols, rebutjar el mal i criticar les desigualtats de la Rússia tsarista i la coerció del govern i l'Església, entre altres radicalitats anàrquiques vàries. De fet, contes com La mort d'Ivan Ilitx (1886) van valer-li l'excomunió de l'Església Ortodoxa Russa el 1901.
La mort d'Ivan Ilitx són dues morts: la mort com a sinònim de la mala vida (el dolor que turmenta el protagonista durant tot el relat no és més que sofriment moral) i la mort de veritat, que passa per l'inexistència vital. A més, tot i que comença amb l'anunciació de la seva mort, Tolstoi narra la vida d'Ivan Ilitx com si fos una mort en vida, l'anar fent d'un autòmat que es creu home.
La història està arrebossada de picades d'ullet al comportament humà (que horrible, en aquests casos, sentir-se identificat!) i càstigs morals, una de les assignatures preferides de l'escriptor rus. I el pecat moral d'Ivan Ilitx és la vida fàcil, la vidia filistea, hipòcrita i postissa que ha portat. La mort d'Ivan Ilitx és un elogi a la tranquil·litat d'esperit i a al llibertat que donen la sinceritat i la veritat. Ivan Ilitx és Tolstoi passant-se comptes.