En ple segle XXI, a Prats-de-Molló-La-Preste, el català (no citat directament; Bernadette parla de "la llengua") és un idioma prohibit i oblidat, els soldats controlen les entrades i les sortides i tot acte immoral és severament jutjat i severament condemnat en públic, davant d'un poble resignadament conformat i incòmodament acomodat en una realitat fantasmagòrica.
L'única nimietat que neguiteja als inquilins francesos és la llegenda del dia de l'ós (tradició popular amplificada per l'escriptor nord-català): "No ho expliquen a l'escola però tothom ho sap: quan tornaran els óssos, els francesos marxaran, d'un cop i per sempre, esvaïts, fugissers, rancuniosos però impotents, bornis, mancs, francesos a França". Prats de Molló sempre ha estat una vila d'óssos, però un vell conte diu que els seus habitants els van acabar matant perquè segrestaven les verges més blanques i, les poques que tornaven, ho feien totalment boges. La llegenda diu que la invasió dels francesos fou una conseqüència d'aquesta matança, un càstig, i que només quan un ós torni amb una de les verges, ni boja ni violada sinó decent i bona esposa, només llavors la gent de Prats podrà ser lliure.
Aquesta llegenda té una jornada pròpia, el dia de l'ós. Tot i que l'endemà tot tornarà a la submisa normalitat de sempre, es tracta d'un jorn festiu en què els soldats han d'arrecerar-se al castell i tots els habitants de Prats de Molló surten, s'emborratxen, parlen de les tetes de la filla del comandant Pepito o del culet del soldat Menganito, exorcitzen totes les pors i insulten i diuen blasfèmies en el seu idioma propi, la llengua "del sud".
El problema ínfim dels francesos, però, comença a solidicar-se quan comencen a córrer rumors de l'arribada d'un ós. Aquest fet trasbalsarà la realitat patèticament plàcida dels habitants de Prats de Molló, trasbalsats també per la tornada de Bernadette, Bernadette la Immoral, Bernadette la Lesbiana, Bernadette la Depravada Mental. Aquesta, reinstal·lada temporalment al seu poble natal, hauria d'assistir al judici i la condemna de la seva pobra mare i, poc a poc, enmig d'un revival traumàtic de la infància i l'observació d'un poble que no ha fet ni un pas en tres-cents anys, Bernadette anirà descrobint que la simultaneïtat de la seva arribada i la de l'ós no és pas casualitat, i anirà recordant i presentant-nos la realitat d'un poble aïllat i dominat per l'autoritarisme, la submissió, la ràbia i una ignorància de cavall.
El dia de l'ós necessita estòmac. És sang i és fetge i és política i és denúncia. En Joan-Lluís retorça el temps i parla amb un estil directe, amb una cruesa que frega la poesia i un llenguatge insòlit pels més barcelonins. Cosa seria i patètica i trista i, alhora, pura bellesa. Tot i que el divertimento estilístic de Xocolata desfeta és excel·lent, que ningú s'esperi res semblant al encarar-se a aquest Premi Crexells. Com dirien a Prats de Molló: chapeau.