Cal estar només una miqueta viatjat per saber que és possible eixir a sopar amb els amics i que aquells que fumem ho fem a la porta del restaurant sense molestar ningú més. Així fou justament l'última volta que vaig sopar a la vertadera Europa, concretament a Torino: vaig aprofitar un minut entre plat i plat per eixir al carrer a fumar-me un cigarret, a poc més de cinc graus de temperatura i mentre a dintre la interessant conversa continuava sense mi.
Aviat, però, vaig ser conscient de la lamentable imatge que donava i a la tercera calada vaig llançar el cigarret, vaig tornar al restaurant a continuar sopant i em vaig adonar que el saló era ple, tot i que a Itàlia fa anys que no es pot fumar a cap establiment públic.
En eixe moment vaig entendre que amb la nova regulació només els més tarats deixaran d'eixir a sopar, d'anar a un concert, de prendre tres cerveses amb els amics o simplement de festejar la nit perquè no podran fumar a l'interior dels locals públics i que seran els mateixos que en el seu moment van deixar d'anar al cine quan es prohibí fumar a les sales de projecció, que van deixar de viatjar quan es prohibí fumar als avions i als trens o que van deixar de treballar quan es prohibí fumar a l'oficina: cap ni un.
Com a fumador versàtil (actiu i passiu alhora) puc assegurar que no deixaré d'acceptar la invitació d'un xic guapo que em convide a una cervesa perquè no podré fumar-me un cigarret entre glop i glop, que no deixaré d'assistir a un sopar amb els amics perquè no podré fer-me un cigarret entre plat i plat o que no em perdré el proper concert d'un grup que m'agrade perquè no podré fotre'm un cigarret entre cançó i cançó, perquè sé fins a quin punt és important el tabac però, sobretot, per sobre de quines coses no es troba.
Per això, perquè sóc fumador (i a més a més versàtil) però tinc dos dits de front i perquè estic lleugerament viatjat, em costa entendre els arguments contra la nova regulació sobre el consum del tabac que asseguren que la gent deixarà d'anar als restaurants, de prendre café, d'eixir de nit i pràcticament de socialitzar perquè no podran fer-ho amb un cigarret a la boca, com si escoltar música en directe, estar amb els amics o fotre's una copa en bona companyia a la taula d'un bar no tingueren per se prou entitat per resultar plaents.
M'agradaria que només en part fóra veritat i comprovar com la nova regulació deixarà fora de la circulació personatges com Javier Manías i Rafael Reig, uns paios que no han sabut entrar en la tercera edat amb dignitat i sense fer olor a bolquer pixat, però el problema és que segur que ara me'ls toparé a la porta dels locals; i segur que em tiraran el fum dels seus cigarrets a la cara.
