Diumenge, mitja vesprada, al meu llit i entre gemecs resolia un deute pendent:
— ¡Fóllame! —em va demanar el meu convidat.
— Pero si es justo lo que estoy haciendo —vaig justificar.
El xic girà el cap i amollà:
— Ya, pero es que nunca he sabido qué decir en estos momentos...
I després diuen que la joventut no té res a dir.