En certa manera, podríem dir que El món d'ahir és un llibre indesitjat. Indesitjat perquè, tot i que nosaltres, oh lectors del futur, haguem "disfrutat" com gossos llegint-lo i tinguem ganes de regalar-lo a cada desconegut que passa pel carrer i a cada quillo que escup al terra, tot i això, dic, segurament Stefan Zweig no tenia cap ganes d'escriure'l. La raó és senzilla: tot apunta que la discreció de Zweig era tal, que segurament en una altra dimensió espai-temps ni se li hagués passat pel cap la idea d'escriure un llibre sobre si mateix. Hom se l'imagina com un home tranquil i modest, feliç amb la seva biblioteca i les seves amistats erudites i sense cap necessitat d'explicar a la humanitat qui és i què fa -de fet, el conflicte entre la seva vida personal i el seu "jo públic" sempre va ser un tema complicat. En tot cas, però, el fet d'haver nascut el 1881 a Viena i haver viscut el tombant de segle, la Primera Guerra Mundial i el que ell creia que seria la fi de la civilització, tots aquests fets, dic, el van quasi obligat a redactar una biografia. La base del llibre, doncs, és la consciència total d'estar vivint una de les etapes més importants de la història de la humanitat.
I tant important. Publicat pòstumament el 1942, El món d'ahir relata el període d'abans de la Primera Guerra Mundial i els diversos esdeveniments que van portar Zweig a creure que "el món d'ahir" romandria com "el món d'ahir" sempre i per sempre: les dues Guerres Mundials, el nazisme, l'Holocaust, etcètera. Vista la inhumanitat del segle XX, Zweig estava bastant segur que el món canviaria completament, els nazis aconseguirien tot el poder i que l'últim exili al Brasil no hauria servit per a res -d'aquí el suïcidi, el 1942, amb la seva esposa Lotte a Rio de Janeiro.
En tot cas, Zweig marca una barrera total entre "el món d'ahir" i el seu món de llavors, el món d'avui, on la violència és el pa de cada dia, la burocràcia podreix qualsevol intent d'espontaneïtat, on tots mengem torrades amb mantega mentre veiem, al diari, imatges de morts i mutilats i on, per resumir-ho ras i curt tot i semblar una àvia enfadada, la consciència moral fa pena. El món d'ahir, en canvi, era "el món de la seguretat":
El segle XIX, amb el seu idealisme liberal, estava convençut d'anar pel camí dret i infal·lible vers el millor dels mons. Hom mirava amb menyspreu les èpoques anteriors, amb les seves guerres, fams i revoltes, com si fossin temps en què la humanitat encara era menor d'edat i no prou il·lustrada. Ara, en canvi, només era qüestió de dècades superar definitivament les últimes restes de maldat i violència, i aquesta fe en el "progrés" ininterromput i imparable tenia per a aquell segle la força d'una veritable religió. (...) Es creia tan poc en recaigudes en la barbàrie -per exemple guerres entre els pobles d'Europa- com en bruixes i fantasmes; els nostres pares estaven plenament imbuïts de la confiança en la força infal·liblement aglutinadora de la tolerància i la conciliació.
El món, efectivament, no va anar tal i com els pares de Zweig confiaven: en comptes de viure un segle XX de pau, amor i floretes, l'ésser humà va demostrar, per milèssima vegada, la seva capacitat enorme per fotre la pota. Tot i això, però, el llibre de Zweig no és completament dramàtic: a mesura que la cronologia avança la cosa va posant-se negra, però també tenim temps de saber tot el que aquest home va fer i, així, arribar a la conclusió que Zweig és l'home que va estar a tots els llocs on nosaltres hauriem volgut ser a l'època on nosaltres hauriem volgut ser-hi. Havent viscut la golden age de Berlin, Paris, Viena, Zurich i altres ciutats europees, Zweig ens explica (com qui no vol la cosa) les trobades amb escultors com Rodin, escriptors com Rilke o Hofmannstahl o Thomas Mann o Paul Valéry o James Joyce, senyors forts com Freud o músics com Richard Strass i Bartók.
Cosa seria, doncs. Poetes purs, tertúlies infinites i col·leccions de manuscrits barrejades amb exilis, silencis i bombes; veure i viure l'èxit i veure i viure com un home t'enfonsa en la ruïna i l'oblit: per Stefan Zweig, aquest va ser el segle XX. Tot de coses que no només va bé saber, sinó que convindria no oblidar.